Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
El sentiment de pertinença a la terra en la Catalunya pagesa recordada per poetes
Altres poemes de literatura matriarcal.
U dels poemes que triàrem per a aquest apartat és “La casa vella”, de l’escriptor Ramon Garriga i Boixader (1876-1968), de Vic (Osona), en què reflecteix molts trets vinculats amb la terra, encara que ho faça en 1921 i plasmant la influència de la industrialització. Primerament, direm que, d’acord amb l’article “Mossen Ramon Garriga i Boixader i els seus” (https://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38860/38728), de Miquel S. Salarich Torrents, a què accedírem el 21 de novembre del 2024, copsem que portà una vida senzilla i que, encara que molt jove passà a viure en Barcelona, arran d’una epidèmia, “no oblidà mai la seva pàtria natal, col·laborant en moltes de les seves activitats culturals, adherint-se a aquelles en les quals no podia estar-hi present i mantenint íntima i cordial amistat amb moltes persones vigatanes, manifestant-se amb les seves expansions poètiques que els hi dedicava allunyat, i en retreia els mèrits en la veu de la premsa local” (pp. 36-37).
Més avant, afig que els vigatans amants de la poesia anaven prou a sa casa i que, quan féu els noranta anys, li feren un homenatge. En eixe sentit, el poeta Ramon Garriga i Boixader “també freqüentava les reunions dels vigatans, especialment aquelles típiques castanyades” (p. 37).
Igualment, la seua vida en nexe amb la poesia anava unida amb la seua activitat sacerdotal i, com a escriptor, l’autor de l’article indica que “Escrigué pels vigatans, pels humils i pels vells. Aquestes qualitats que arribà a conquerir en (…) la seva naturalesa. Fou humil, com les violetes que a centenars ornaven el seu jardí, arribà a vell, fins passada la norantena i al compliment de la seva ancianitat anava assolint la tendresa i l’innocència dels infants” (p. 38).
Al capdavall, veiem que “la seva llar era una mostra de la seva refinada espiritualitat. En aquella llar, incrustada en la plena floració de la naturalesa autènticament rural, la vida de Mn. Garriga anà desenrotllant-se” (p. 38).
Quant als trets esmentats, en el poema “La casa vella” (https://www.patrimoniliterari.cat/uploads/obres/4274-obraarxiu-la-casa-vella-nbsp.pdf), de la web “Patrimoni literari”, exposa
“¡Com eres bonica enllà en ma infantesa,
la vella masia, la casa pagesa,
quan jo t’hi sabia defora poblat
enllà de la plana, lluny de la Ciutat!
Sembla encara et veig al peu del fondal
rústega i morena, el xiprer al portal
i la fumerola de la xemeneia
que la tramuntana sempre l’escabella,
cabellera blanca de l’àvia padrina”.
En un altre passatge d’aquesta composició, després d’haver tret molts detalls relatius a la natura, el poeta de Vic escriu
“¡Oh, casa pagesa,
que em duus l’enyorança de la jovenesa,
qui et veu i t’ha vista,
tan alegre que eres en ta soledat
i ara muda i trista,
talment presonera d’un modern veïnat
que t’ha pres les terres per fer-ne ciutat!”.
Cal dir que aquests versos s’escrigueren en el primer quart del segle XX i, com a símbol de la pèrdua de força del món rural, davant les ciutats i el nou estil de vida, finalment, podem llegir
“L’avi està malalt, malalt que se’n va…
Quan ell morirà,
¡adéu, casa vella!
Ferida de mort
no quedarà d’ella
ni ombra de record”.
En qualsevol cas, aquest poema enllaça amb el matriarcalisme: 1 ) perquè recorda la casa i el món rural (on es reflectia més), 2) perquè no fa una lloança de la ciutat, sinó que tracta sobre part de com es vivia en els pobles de la Catalunya d’aleshores i 3) perquè Ramon Garriga i Boixador evoca la terra on havia viscut de xiquet i fins a part de la seua jovenesa i, per consegüent, encara té viu el sentiment de pertinença a la terra.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
peo,+ISSN0210-5853A1968V000006N058-059-04
4274-obraarxiu-la-casa-vella-nbsp assemblea-pagesa-6f (1)
La pedagogia matriarcal: tradició i vida en nexe amb la llengua i amb la terra vernacles
Comentaris sobre la pedagogia matriarcal a un amic català nascut en 1929. Intents de militarització en terres catalanoparlants.
En relació amb el poema “Terra meva” (de Pere Capellà i Roca) i al “Terra meva” (de la poetessa Ma. Dolors Godoy Rotllens, nascuda en 1929), els quals plasmàrem en la web “Malandia” el 19 de novembre del 2024, podríem dir que, no sols van en la línia del matriarcalisme, sinó que, igualment, exposen fets que no tenen a veure, com ara, amb la figura del conquistador castellà que torna a la terra i que aspira a posar-se guardons, a la reputació i a passar a la posteritat, com és costum en les actituds que segueixen el model autoritari.
Així, en els Pobles matriarcalistes, el record per part de les generacions del demà no ve perquè s’hi haja forçat, com ara, mitjançant una instrucció (que no ensenyament) amb estil militar, de culte a la persona, a lo celestial, al misticisme, a la bandera, als himnes patriòtics, a l’abstracció i, a més, acompanyat d’un tancament a lo extern i als qui, com ara, no siguen especialistes en una matèria o del ram de l’equip de govern, ni membres del consell d’il·lustrats (tret que enllaça amb el paternalisme de la Il·lustració).
Afegirem que, el 20 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (un català nascut en 1929) ens escrigué
“Bon dia, Lluís,
M’ha agradat molt el del Pere Capellà: és interesantíssim. Els altres comentaris (he llegit el del militar vicepresident [valencià]); però em reservo l’opinió: encara que [ ell] sigui català, és militar.
Hi ha uns altres escrits, sobre el comportament d’alguns (!?) governs, que l’he repassat molt per sobre”. Aquests darrers texts de què parla tenien a veure amb polítiques que s’havien pres en distints Estats en què, davant la pandèmia iniciada en el 2019, es recorregué a una actitud en pro de la militarització de la societat i, així, del pensament i de l’estil de vida.
La meua resposta (ací, amb lleugers retocs) fou:
“Bon dia, Ricard,
Gràcies pel teu comentari. La veritat és que, en relació amb la decisió del president valencià i a les primeres declaracions del militar com també a la resposta d’alguns jornalistes valencians i de partits polítics valencians que, històricament, havien fet una defensa de la llengua catalana (Compromís), és deplorable i clarament patriarcal (el cel, això és, la pàtria constitucional, les normatives i la fama, que no la terra, ni la llengua vernacla, ni la saviesa popular, ni la Mare Terra, per damunt de tot).
És com dir que prioritzen les actituds que afavoreixen les dictadures, les imposicions i el ‘porcojonismo’ (un tret alié a la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb la dels Pobles matriarcalistes), la submissió als dictats del partit i a qui mane en cada moment.
Per això, podem dir que es pot ser suau i fort: per exemple, 1) pacient com un mestre amb un aprenent, com una mareta amb el nounat o com una àvia amb els néts; i, igualment, 2) tenir una mena de principis morals que fan que toquem els peus en terra i que no aprovem tot (no sols actituds, sinó també accions, decisions, activitats, idees, pensaments, etc.).
Afegirem que ara recorde què feia l’àvia Damiana, una colla que conegué un amic meu: era forta, entre d’altres coses, perquè no permetia que es tractàs de manipular mentalment, ni ètnicament, ni per mitjà de la instrucció escolar, els colles. Així, els ensenyava com eren els qui intentaven fer miques la seua cultura, la idiosincràsia colla.
Però, al mateix temps, ensenyava amb molt d’interés tot lo referent a la cultura tradicional vinculada amb el seu Poble.
En eixe sentit, capte que hi ha qui se sent incòmode, motiu pel qual recorre a censurar en Facebook, a blocar comptes, a eliminar grups de cultura tradicional i folklore d’arrels catalanoparlants i, per descomptat, a promoure la cultura de la imatge i a deixar fora la d’escoltar (però no per a retrucar després). Com a exemple, Desmond Tutu deia ‘No alceu la veu: milloreu el vostre argument’.
Finalment, dir-te que, amb persones com tu, he aprés un poc més en nexe amb l’empatia i amb el tractar d’aplegar a acords de màxims lliures de xantatges, d’intents d’imposició o d’anihilació. ¿Saps per què? Perquè has conegut una guerra i les meues vivències em diuen que les conteses deixen molta empremta i, quasi sempre, n’ixen persones més tolerants i lliures de ressentiments”.
Adduirem que la cultura tradicional que empiula amb la llengua catalana i amb les terres catalanoparlants és matriarcalista. I moltes celebracions tenen a veure amb la terra,… però no amb la religiositat més bé centrada en l’enaltiment de la figura del capellà (vàlid per a bisbes, per a directors espirituals o bé per al Papa). Podríem dir que és més de tocar els peus en terra i que, per això, en aquests Pobles, se senten més connectats amb la terra, amb la família, amb la cultura tradicional (començant per la llengua vernacla), amb el folklore i, per descomptat, amb una sexualitat en què copsem la simpatia cap a la Mare Terra.
Igualment, el 19 de novembre del 2024 enviàrem un missatge a una persona que coneix molt sobre la cultura colla, d’Amèrica del Sud i matriarcalista, i ens comentà que “El viure arrelats és tradició i vida en els pobles que hui consideren primitius, però que estan en la veritat, perquè tots som criatures arrelades, tant vegetals com animals.
D’ahí, les expressions del contacte en tot el que és viu.
Bon dia”.
Doncs bé: eixe viure arrelats (tradició, maternitat) i, al mateix temps, fomentar la vida (l’obertura) està molt reflectit en els Pobles matriarcals. En canvi, les cultures patriarcals recorren, com ara, a ser ciutadans del món, a eixir de l’obscurantisme (per part de partits i d’agrupacions d’esquerres) o bé impulsen la cultura d’assolir la llum de la veritat i el racionalisme (per part de les línies que afavoreixen, per exemple, la reverència als alts càrrecs, a la rectitud i a la visera junt amb els qui es fonamenten en les lluites contra el poder i, molt sovint, en el menyspreu a lo maternal).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, habitants amb vida i la llengua vernacla
El sentiment de pertinença a la terra en Pere Capellà i Roca (1907-1954).
Una altra entrada en què copsem el matriarcalisme, mitjançant el tema de què tractem, és “Terra meva (Pere Capellà i Roca)” (https://www.endrets.cat/textos/terra-meva/6094), de la web “Endrets”, on figura el poema “Terra meva”, del mallorquí Pere Capellà i Roca (1907-1954):
“Terra meva
Terra meva, terra meva
on m’esperen els meus vells!
Evocar-te és sempre
omplir la meva ànima
dels records més bells.
La meva infantesa…!
bressol de la mare;
aquell campanar
de la veu tan clara,
voltat d’oronelles;
el camp verd —tan verd!—
tremolar d’esquelles,
que és com la rialla
de les bergantelles.
La serra olorosa
tupida de branques,
l’oratge del mar
ple de veles blanques;
la cançó primera
que em dictà el dolor,
i aquella mirada
que era un resplendor
d’aquella morena
del primer amor”.
Com podem veure, en aquestes dues estrofes, relaciona la terra vernacla amb les arrels (els vells), però també amb la infantesa i amb la maternitat. Això, junt amb el campanar, les aus de la zona, els camps (en plena primavera), les jovenetes i el primer amor que tingué. A banda, inclou part de la natura autòctona, com ara, la serra i la mar (lo interior i lo extern).
En acabant, vincula lo tel·lúric amb els ancians i amb la bellesa dels records, els quals fan que la seua vida estiga més plena:
“Terra meva, terra meva
on m’esperen els meus vells!
Evocar-te és sempre
omplir la meva ànima
dels records més bells”.
Afegirem que, com en els Pobles matriarcalistes, el jove que retornarà al poble, s’hi sentirà acompanyat i, més encara, esperançat, entre d’altres coses, per la vitalitat dels majors (ací, la velleta) i veurà que l’amor juvenil (en qui ell també confiava) està a les mateixes:
“Quan torni a ca nostra
d’aquell jovençà
que va partir un dia
ja sols quedarà
aquella esperança
mala d’apagar
d’un cor que no es cansa
jamai d’esperar.
La meva velleta
sortint a la porta
ressuscitarà
l’alegria morta,
i aquella morena
de l’amor d’ahir
m’ofrenarà els llavis
cansats de patir
espantant la pena
per somriure amb mi”.
Finalment, altra vegada, escriu que la terra d’on prové continuarà en la memòria, és a dir, la terra on nasqué i on viuen els seus familiars i d’on conserva les millors remembrances:
“Terra meva, terra meva
on m’esperen els meus vells!
Evocar-te és sempre
omplir la meva ànima
dels records més bells”.
En línia amb entrades “terra meua” o semblants, el 18 de novembre del 2024 trobàrem la composició “Terra meva” (https://www.cassadigital.cat/noticia/221654/terra-meva), de M. Dolors Godoy Rotllens (nascuda en 1929 en Cassà de la Selva, una població catalana de la comarca del Gironès) i publicada en la web “Cassà Digital” (sobre Cassà de la Selva), en què es reflecteix el sentiment de pertinença, la qual aparegué el 2 de juny del 2024:
“TERRA MEVA
Terra meva estimada,
per què ens fan sofrir tant?
Però tinc una fe arrelada
que em diu que no passaran.
Els que ens estan governant
des d’aquest país veí,
fer-nos callar no podran
malgrat tot el seu verí”.
Per tant, la poetessa continua esperançada i amb molta espenta. Després, com a senyal de força i d’obertura, posa
“Remarem contra les ones
pel nostre mar d’esperança.
Potser plorarem a estones
però seguirem sense recança”.
A més, l’escriptora està en nexe amb la llengua catalana i amb la fidelitat a la terra:
“Seguirem, sempre endavant,
defensant bandera i parla.
La llengua que estimem tant
no podran mai apagar-la”.
Al capdavall, exposa dos trets que empiulen amb el matriarcalisme català: la connexió amb lo terrenal (amb amor) i, en el cas de Catalunya, la sardana (símbol de la relació amb els altres i de lo col·lectiu).
“Com t’estimo, terra meva!
Com et volen conquerir!
Però lluitarem sense treva,
l’amor ens fa resistir
i, amb les mans ben agafades,
com la sardana ballant,
esborrarem les petjades
que els botxins van deixant”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, el Poble i poesia matriarcal
Una altra composició de Felicita Sagrera i Riera, en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, és “El meu Poble” (https://felicitasagrera.blogspot.com/2008/08/el-meu-poble.html), publicada en “El blog de la Felicita”. Així, comenta que
“Tordera, vila estimada!
Tens el cor ben repartit:
ets pubilla de muntanya
però tens també aires marins.
Aquesta vila, per mi tan estimada,
riallera, senzilla i ben plantada,
té el cor de poeta, i és ben cert
que ens corprèn alhora un paisatge verd…
i ens enamora a la tardor, la melangia
del paisatge boirós i tot daurat…
la dolça i esplèndida harmonia
d’un poble muntanyenc que veu el mar.
Ens emociona a les nits de lluna clara,
veure a dos que s’estimen dar-se un bes,
a l’ocell que voleia amb sa estimada
i a l’infant que adormit, té el rostre encès”.
En aquestes estrofes, hi ha passatges que recorden unes paraules de l’historiador Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, quan comenta que Catalunya és muntanya i litoral: per exemple, l’interior, en nexe amb la tradició, amb l’esperit faener, amb tocar els peus en terra i, com ara, amb la continuïtat; la que toca la mar, amiga de novetats, espavilada, el comerç i oberta.
En acabant, l’escriptora de Tordera passa més a la intimitat, a la foscor i a versos que enllacen amb lo maternal i, a banda, amb una religiositat més bé centrada en la terra (i, així, no celestial), com en els Pobles matriarcalistes:
“Ens fascina a l’ensems, mar i muntanyes,
perquè estem bressolats amb sa cançó
i perquè aquestes terres catalanes
Déu les va crear amb més finor.
T’arredosses a la serra del Montnegre,
que vigila amb zel els prats gentils
el mateix que una mare molt experta
quan vetlla amorosa els seus fills.
El Montseny, de crestes enlairades,
et guarda eternament, de dia i nit
i t’ofrena pels teus camps i prades
l’aigua clara que beu el prat florit.
En la pau del cim d’una carena
albirem tot seguit el blau del mar,
aquesta mar tan nostra i tan serena
que enamora a qui la pot mirar”.
Finalment, trau la part sentimental junt amb lo tel·lúric com també la natura i, a més, el sentiment de què tractem:
“Nodreix el nostre orgull la bona terra,
les plantes i conreus amb sa verdor,
les alzines i surers… les ginesteres
que groguegen omplint-ho tot d’olor.
Per això i molt més, estimo al poble
on vaig néixer i on he estat feliç,
aquesta vila ferma i noble,
on hi espero l’hora de l’etern dormir.
Juliol 1992”.
Afegirem que el 18 de novembre del 2024, mentres preparàvem aquest poema, en cercàrem en Internet (amb el títol “el meu poble” o semblants) i trobàrem l’article “Recordant a Mercè Bayona i Codina” (https://vallbas.cat/recordant-a-merce-bayona-i-codina), publicat en “Web oficial de l’Ajuntament de la Vall d’en Bas”. Cal dir que la Vall d’en Bas és una població catalana de la comarca de la Garrotxa. Amb lleugers retocs, hem posat la major part del text:
“Nascuda a la casa pairal dels Carbonell, als Hostalets d’en Bas, el 3 de juliol del 1903, va començar a compondre les seves primeres poesies quan acabava de complir 17 anys i no va deixar d’escriure fins poc abans de morir, el 30 de setembre del 1972, a l’edat de 69 anys.
Mercè Bayona va viure als Hostalets d’en Bas fins que es va casar, als 22 anys, i se’n va anar a viure a la masia del seu home, La Pruenca de Cogolls. (…).
Era una dona pagesa, de conviccions religioses profundes, enamorada de la natura, de la vida quotidiana, de la seva gent i del seu propi entorn. I això és el que reflectia en les seves composicions. Al llarg de la seva vida, va escriure més de 160 poemes de tot allò que l’envoltava: paisatge, objectes, esdeveniments i les petites coses de cada dia. La seva poesia estava fortament influenciada per Verdaguer i Maragall, però també per autors garrotxins com el Mossèn Joan Feixes, que era fill de la Vall d’en Bas, i la poetessa i música olotina Maria Concepció Carreras, que sembla que va ser qui la va iniciar en la poesia.
Mercè Bayona va publicar obra al setmanari olotí ‘La Tradició Catalana’ i al llibre ‘Les cinc branques’. Al 1989, a iniciativa de la família, es va publicar un llibre recull amb la majoria de les seves obres (‘Poesia de Mercè Bayona’ amb pròleg i edició de Joana Campistrol i Triadú) i, als anys 90, també es van impulsar uns premis de poesia, investigació i recerca juvenil sota el seu nom. Aquests s’entregaven en el marc de les Festes de la Santa Espina de Les Planes d’Hostoles i van néixer amb la voluntat de fomentar la creació literària en llengua catalana i l’estudi i coneixement de les valls d’Hostoles i d’en Bas.
Joana Campistrol i Triadú deia que, a la Vall d’en Bas, és on Mercè Bayona va aprendre a estimar la natura a través del seu paisatge i la seva gent i que el secret que dominava la poesia de Bayona, a vegades, de forma manifesta, era l’enyorança i la nostàlgia per la vall.
Us deixem amb un dels seus poemes dedicats al seu poble natal, els Hostalets d’en Bas.
Hostalets d’en Bas. El meu poble és el millor, perquè és el meu!
Plana excelsa i riallera,
virginal ruscla de mel,
tu ets la joia falguera,
tu el tresor de primavera
que guarden els sants del cel.
En tos camps, fa bo de veure
la vianda com hi creix,
en marges don gust de seure,
i mirant-te es ‘riba a creure
que tu i el cel sou el mateix.
Com m’encisa passejar-me
quan els blats són alts i verds!,
com un nin de mi oblidar-me
i triomfalment sadollar-me
en l’oratge d’eix deserts”.
Per tant, en aquestes estrofes, hi ha una relació ben manifesta entre la poetessa i la terra i interés per la natura i pels conreus que hi ha per la zona.
Igualment, addueix que
“La teva immensa riquesa
no es conté sols en el pla,
per aquests contorns estesa
lo teu mantell de comtessa
quin plaer dóna de mirar!”.
Per consegüent, un personatge femení i, a més, nobiliari, apareix en el text (terra-noble-dona) i, en línia amb el matriarcalisme, posa
“T’alces en ma fantasia
com reina xica i potent,
ets com un vas d’ambrosia,
un somni de poesia,
ets com el geni del vent.
(…) Per fer-te potent regina,
per fer-te gran i fidel
t’ha dat cingles per cortina,
tova alfombra esmaragdina
i per guarda Sant Miquel”.
Afegirem que inclou masies, un altre tret català:
“Per amigues tens masies
que s’alcen als teus voltants,
són tes filles que el bon dies
et daran mentre tu sies
la glòria dels catalans.
Ets humil i ets serena
l’encant de la vall d’Olot,
que puja la teva esquena
dalt de Santa Magdalena,
per gaudir-te tant com pot”.
I passa a la maternitat i als fills de la terra que no l’abandonen, sinó que hi són fidels:
“En ta falda dorm el poble,
és poble xic, en veritat,
però la seva gent és noble
i els hòmens tenen força doble
que la gent de la ciutat.
Pobles com tu a Catalunya
convindria arreu trobar,
gent que de tu mai s’allunya,
sens vergonya l’eina empunya
tot el dia sens parar.
Per ‘xo em sento vanitosa
de dir que sóc un fill teu,
que ets la plana més formosa
més gentil, més candorosa
que hi ha prop del Pirineu”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, la casa pairal i la maternitat
Una altra composició que Felicita exposa en el mateix blog, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra (ací, mitjançant el simbolisme de la casa pairal), és “La meva llar” (https://felicitasagrera.blogspot.com/2008/08/la-meva-llar.html), en què escriu
“Oh, casa pairal,
sempre recordada!
davant solellosa, darrera ombrejada,
tan blanca i polida com ma jovenesa
tan clara i alegre com nostra infantesa.
El bassal de l’hort voltat de pollancres…
amb tots els amics en temps de vacances (….).
Dels daurats raïms, penjant de la parra
sento la dolçor, la boca ensucrada…
De l’arbre surer de frondoses branques
sento la frescor de l’ombra anhelada”.
Com podem veure, l’escriptora posa, primerament, la casa; en acabant, passa a les dues parts de la persona i les situa en el lloc adient (davant-sol, darrere-ombra). A més, trau la natura del camp (l’hort), arbres i els amics.
A banda, els penjolls de raïms encara són en la parra i ella en destaca la dolçor; i, quant a l’alzina sureda, direm que és un arbre baix del qual es feien pactes de paraula i en línia amb el matriarcalisme com també aplecs de veïns de la localitat o de la zona. I si, per una banda, la dolçor va vinculada amb un fruit que es cull en la tardor (el raïm), per una altra, l’arbre surer ho fa amb un ambient fresquívol i femení (ja que inclou l’ombra, un altre tret matriarcalista i en nexe, si més no, amb la tardor). Per això, resulta interessant que Felicita Sagrera i Riera indique que lo ombrívol (que, àdhuc, enllaça amb lo maternal) siga desitjat.
Després, evoca l’escola (i cal situar-nos en els anys vint i primeries dels trenta del segle XX) i amb l’educació matriarcal que hi rebrien els xiquets (sobretot, fora de lo que s’instruís):
“Sortint de l’escola l’estol de mainada
fèiem cap a l’era… a l’era enyorada
testimoni viu de jocs i rialles,
rotllanes i contes, amicals trobades”.
Per consegüent, ens parla de detalls tradicionals en la cultura catalana: rotllanes (balls), rondalles (serien en català) i trobades (l’aplec és molt característic dels Pobles matriarcals).
En l’estrofa vinent, passa a la foscúria del dia, un moment que acull la maternitat (així com l’hivern ho fa amb Nostra Senyora i el Nen):
“I arribant la nit, sota l’estelada
amb el xiu-xiueig d’alguna besada
blanques il·lusions, dolces confidències,
paraules d’amor, sospirs… i silencis”.
Afegirem que l’exposició evoluciona de més claror a foscor (de la infantesa a la vellesa). I, com en l’hivern, la vida és una realitat i la poetessa estima la terra (ací, la casa on nasqué, on es crià i on rebé molta de la seua educació, no sols la infantil, junt amb l’entorn):
“Tot en el record ha quedat enrera
la casa, els amics, el bassal i l’era…
Oh, casa pairal sempre recordada!
Siguis beneïda, tant com enyorada!
Agost 1994”.
Finalment, adduirem que, en aquest poema, l’enyorança té un significat positiu: record del passat, no girar-hi l’esquena, ans acollir-lo juntament amb les altres etapes de la vida. Empiulant amb això, resulta significatiu un comentari anònim que li escrigué una persona (possiblement, en plena jovenesa), quan l’autora dels versos ja tenia huitanta-huit anys: “Gràcies per demostrar que, pel romanticisme, no hi ha edat.
Quan sigui gran, vull ser com tu.
Espero que continuïs escrivint i dibuixant molt de temps”.
Sobre aquesta activitat, malgrat l’edat, agregaré que, en el 2021, quan Pere Riutort ja havia fet els huitanta-sis anys, em digué per telèfon que escrivia pensaments i temes que, com podíem captar, eren dels que més li interessaven.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, agraïment i fidelitat
El sentiment de pertinença a la terra en “El blog de la Felicita”, de Felicita Sagrera i Riera. Primer quart del segle XX.
El 28 d’octubre del 2024 trobàrem aquest blog, en què una poetessa nascuda en la mateixa època que Teresa Tolosa Bertran (1920-2004), però en Tordera (el Maresme), i que visqué noranta-huit anys (segons reports del 23 de febrer del 2018 de la web de funeràries “Rememori”), escriu i posa poemes en què es capta el sentiment esmentat. Així, en l’entrada “El meu primer post” (https://felicitasagrera.blogspot.com/2008/07/el-meu-primer-post.html), podem llegir
“Agraïment
Catalunya, terra noble, jo et demano
que quan sigui l’hora de l’etern dormir
siguin els teus braços els que m’embolcallin,
i en el teu sòl verge tornaré a florir.
Aquesta terra dolá[1] i brava alhora
que un dia en els seus braços m’acollí,
és la terra que estimo i a tothora
vull cantar a l’aire el que ha fet per mi.
Aquesta terra que en hora llunyana
em donà la pau i tot el benestar,
quan amb desconsol i pena jo buscava
algú que m’ajudés i em donés la mà”.
Per tant, l’escriptora agraeix el favor que havia rebut i, a banda, addueix que defendrà la terra (ací, Catalunya):
“És la terra que estimo, perquè un dia
amorosa i bella m’ho va donar tot;
quan molta enyorança només jo tenia
fins en el seu sòl vaig trobar amor”.
I, així, el contacte de la poetessa amb lo tel·lúric (àdhuc, simbolitzat pel sòl) fa que ella trobe un sentit a la vida i, per això, afig que hi serà fidel, que hi farà costat:
“I amb el sentiment que em vessa de l’ànima
vull dir-ho ben fort, d’amor amarat
no et trairé mai, gloriosa pàtria
i daré la vida per ta llibertat!
Juliol 1990”.
Cal dir que el sentiment de pertinença a la terra és un signe de matriarcalisme i que apareix molt en escriptors casolans, planers (sobretot, a nivell local o comarcal), més que entre lletrats que solen figurar en llibres o en publicacions sobre literatura catalana. Com a exemples, entre els xicotets, hi ha els qui exposen en Internet la seua poesia, com és el cas de Felicita Sagrera i Riera.
En aquesta entrada, la poetessa ho fa amb setanta anys. I… encara en viuria quasi trenta més. Sobre aquest fet, direm que, en el moment d’escriure aquestes línies, 16 de novembre del 2024, un amic (l’escriptor català Joan Sala Vila, nascut en 1929) està en actiu i continua plasmant poemes i altres gèneres literaris.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
[1] Textualment. Potser, en línia amb el verb “Dolar”, el qual figura en el DCVB com “Rebaixar, llevar gruix a un objecte amb un instrument de tall”. O bé en lloc de “dolça”, mot que s’ajustaria prou al missatge del vers.
assemblea-pagesa-6f (1)
Vos comentaven sobre quan començaren a festejar
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre quan començaren a festejar?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En missatges, el 16 de novembre del 2024, ens posaren “La iaia , no ho recordo. La mama, del 1926, sí” (Montserrat Cortadella), “No. Les meves àvies no em van durar gaire, Lluís. I la meva mare, ni el meu pare, no recordo que ho haguessin comentat mai.
Jo sí que vaig començar a festejar aviat al poble! Però els pares de la noia, que era molt jove, no ho volien i, com que era ferroviari, va demanar el trasllat i se’n van anar a viure a Móra la Nova. Així es va acabar la cosa.
Més tard, ens vam trobar amb la dona, ja passats alguns anys de la ‘mili’, que érem/som cosins, i venia de tant en tant al poble, a visitar la seva àvia. I vam congeniar. Ens vam casar ella a vint-i-vuit anys; i jo, a trenta. D’això, ja farà seixanta-cinc anys!
Una abraçada!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Sobre els quinze anys” (Maica Pérez Amador), “La meva mare va néixer al 1907. La mare de la meva mare (la meva padrina) ho va fer al 1873 o al 1874. Com pots comprendre, sense mare (qui, quan va morir, tenia trenta-tres anys).
I, pel que fa a estudis, la meva mare havia rebut lo bàsic d’aquells temps, encara que en tinc uns bonics records” (Elena Palau Calveres), “Les meves àvies mai m’havien parlat de res de festeigs, ni de moltíssimes altres coses…. Jo era un infant i, d’elles, en recordo molt poca cosa” (Daniel Gros).
En correus electrònics, el mateix dia ens plasmaren “Buf! Complicat!
En el cas de la meva àvia Maria, no li agradava parlar-ne, però pel que explicava ma mare, un tràmit, un matrimoni concertat. L’àvia ja era gran (en aquella època, 1920/1921), trenta O trenta-un anys. Sé que havia tingut un (com en deia ella) ‘pretendent’. Tenia la foto a casa seva, en un lloc visible. Desconec per què no s’hi va casar.
El casament amb el meu avi intueixo que va ser al poc de comprometre’s. El meu avi tampoc era jovenet. O sigui, festejar, el més justet. Tots dos ja tenien una edat (per aquells temps) i no tindrien cap altra ocasió per a poder-se casar.
No havien de patir pel tema econòmic: ella, la part que li tocava, quan se’n va anar de ‘La Datzira’, com a herència; i ell tenia unes terres que li produïen.
Penso que trist, tot plegat” (Àngel Blanch Picanyol).
A banda, ma mare (nascuda en 1943), el 16 de novembre del 2024, per telèfon, ens comentà que, en relació amb els seus pares, “En aquell temps, hi havia moltes variants”. A més, li llegírem unes paraules que ens digué durant una entrevista que li férem el 15 de febrer del 2020. Sa mare nomia Amparo:
“— El metge del poble (…) anava a la casa del costat i demanava ‘¿Com ha passat la nit Amparo?’. ‘Doncs, bé: encara està viva’. Aleshores, passava. Tu imagina’t.
Doncs ma mare tingué quatre de família i contava que mon pare li havia parlat abans de la malaltia, li havia demanat relacions.
Però ma mare diu que ella no pensava, llavors, casar-se, ni res.
I, quan passà la malaltia, [ ell] li tornà a parlar. Aleshores, ella pensà ‘Este xic sí que em vol, a mi, perquè… lo que he passat jo, que estic feta un trasto…”. Es casaren en 1935 i hi romanguen cinquanta-sis anys.
Agraesc la generositat de les persones que han participat en aquesta qüestió.
Una forta abraçada.
El “Tomo Segon” de les “Instruccions per a l’ensenyança de minyons’ de Baldiri Reixach (segle XVIII)
Bon dia,
Tot seguit, exposem el “Tomo Segon” de les “Instruccions per a ensenyança de minyons”, de Baldiri Reixach i Carbó (1703-1781), pedagog i prevere català, a què accedírem ahir.
Figura en l’article “El ‘Tomo Segon’ de les Instruccions per a ensenyança de minyons de Baldiri Rexach” (https://core.ac.uk/reader/39068304), de Salomó Marquès, publicat per “RACO”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
16 de novembre del 2024
0084_297
Maternitat, cançons per a nens i agraïment a la Mare Terra
Un altre poeta que també trau el tema de la maternitat, com ara, escrivint sobre les cançons de bressol, és Joan Sala Vila. Així, en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, ho fa, per exemple, en la composició “Què vols?” (pp. 48-49). Com si l’escriptor (simbolitzat per un xiquet) parlàs amb sa mareta biològica, diu:
“Vull que em cantis una cançó
íntima, que se l’emporti el vent,
i adormir-me a l’ombra del cirerer (…).
Vull que em cantis una cançó,
cançó de mare adormint el seu fillet,
fillets sempre som, els anys no sumen,
el somriure del nen, felicitat mare”.
Després, el fillet, encara en nexe amb la mare, li demana que en cante sobre una tasca del camp:
“Vull que em cantis una cançó,
aquella que el pare cantava segant el blat,
mentre l’avi lligava les garbes
grans d’una espiga tastava la mare.
(…) a casa tothom cantava la cançó del segador”.
Posteriorment, posa uns versos que tenen a veure amb el fet de ser pares altra vegada:
“Vull que em cantis una cançó,
Aquella, que pare i mare cantaven,
quan abraçats s’estimaven
i somrients es deien aviat serem pares”.
Al capdavall, plasma unes línies amb què Joan Sala Vila torna a la mareta i als pares:
“Vull que em cantis una cançó,
aquella que mare i pare em cantaven
quan al vespre em portaven al llit”.
Com podem veure, el tema de la maternitat (ací, reflectint l’educació matriarcal en casa, en el camp i quan els pares eren a prop del bressol i facilitaven el son del nen) apareix al llarg de la composició.
Empiulant amb aquest poema, en u posterior, “Un nou dia” (p. 57), en la mateixa obra, copsem la figura de la Mare Terra i que tots en som fills junt amb trets matriarcalistes (com ara, l’aprovació de les actituds pacifistes):
“Jo sóc u, però la humanitat en som molts,
i tots hem de ser el mateix jo en la pau.
(…) Amb l’imperi de l’amor viurem en pau,
si avui visc en pau, serà el meu tribut.
Cada nou dia és un clam d’amor per la pau”.
De fet, en un altre escrit, “Bon dia” (p. 74), hi ha trets que tenen a veure amb l’acció de gràcies i amb l’agraïment a la Mare Terra, la mare de tots. Per exemple, quan posa
“Bon dia, em diu la terra que trepitjo,
bon dia, el roc que m’entrebanca,
bon dia, la flor que vol la meva mà per fer el meu ram,
bon dia, la perdiu que aixeca el vol muntanya amunt,
bon dia, la llebre que fuig del perill dels homes,
bon dia, la serp que s’arrossega i cargola,
bon dia, el ventijol que m’acarona la cara,
bon dia, la veu del programa del meu jo.
Bon dia, em diu el cosmos si saps ser amor.
Bon dia, a cau d’orella em diu la fe,
al cim de la muntanya t’espera Déu”.
Finalment, direm que, el 15 de novembre del 2024, aquest poema em féu recordar que, durant els viatges que féiem els meus pares i els fills en la meua jovenesa (nasquí en 1971), ma mare era qui més captava els xicotets detalls (com ara, una floreta) i, mentrestant, jo em sentia més atret per lo que em semblaven presents de la natura a les persones i pel paisatge. Et demanaves com era possible que la Terra tingués tantes preciositats i veies que podíem fruir-les i que calia tractar-les bé: lo que Joan Sala Vila diu el cosmos.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Eren diplomàtiques amb els xiquets (al·lots)
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren diplomàtiques amb els xiquets (al·lots)?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
flotant.43@gmail.com
****
Quant a missatges, el 15 de novembre del 2024, posaren “No ho era” (María Carmen Badia Prats), “Bon dia, Lluís,
La iaia no recordo que em castigués mai. Tot es va basar sempre en l’explicació: em feia entendre entre el mal i el be, amb tendresa” (Montserrat Cortadella), “Sí” (Isabel Inés Aranda).
A més, ma mare (1943), el 15 de novembre del 2024, per telèfon, em digué (en relació amb l’educació en el franquisme i, àdhuc, amb paraules de son pare, nascut en 1906) “Jo crec que, moltes vegades, a les mares, pel fet de ser mares i de no haver treballat fora de casa, se les ha exigit moltes coses en què podien haver participat els pares”. Com a exemple, ens parlà sobre la “Sección Femenina” i coincidírem que, si bé hi havia hagut algunes normes legals posteriors a 1975 (quan morí el general Franco) a favor de les dones, les nascudes abans de 1920 vivien en millors condicions: en una situació àmpliament matriarcalista en terres catalanoparlants.
Sobre això, el mateix dia, en un segon missatge, Montserrat Cortadella (nascuda en 1948), qui ha rebut una educació matriarcal, ens escrivia “Totalment d’acord amb la teva mare. Les dones i demés: es va viure bé. Teníem limitacions, però jo només les vaig notar, a casa, amb la meva mare, que era molt controladora i no em deixava corda; la iaia, no tant. Però, què no les tenim ara? I amb moooolts problemes? Manca de tooot…”. Un altre missatge fou “Bona tarda,
La va mare era molt diplomàtica amb tots nosaltres: no ens havia castigat mai, ni picat. Sempre ens deia les coses i les explicava tant si estaven bé, com malament, i nosaltres en trèiem les conclusions. Tenia molta mà esquerra, que vol dir que sabia com dir-nos les coses sense que ens sentíssim ofesos” (Rosa Rovira).
Igualment, adduíren que, en el segle XVIII, ja hi hagué pedagogs catalans en pro d’una escolarització en línia amb el matriarcalisme i que la que reberen (del segle XVIII ençà) en lo que ara diem Espanya, amb normatives procedents de Castella, es feia en línia amb la cultura tradicional castellana. Per exemple, Baldiri Reixac i Carbó): https://ca.wikipedia.org/wiki/Baldiri_Reixac_i_Carb%C3%B3. Afegirem que açò no es publica quasi mai en llibres, ni en els mitjans de comunicació social, ni es comenta en xarrades, ni en conferències sobre la Història i les dones, ni, òbviament, sobre història d’Espanya i feminisme.
Això, entre d’altres coses, explicaria que el meu avi matern digués (com recordà ma mare) la frase castellana “La letra, con sangre, entra”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.