Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Dones amb iniciativa, que salven i reines de paraula i que acullen
Prosseguint amb aquesta narració recollida pel folklorista Valeri Serra i Boldú (1875-1938) en el llibre “Aplec de rondalles”, a continuació, es reflecteix el matriarcalisme i el simbolisme de la ciutat i el del món rural. Així, després del passatge anterior, “Ell es va dirigir a la ciutat, perquè ella li va dir que es donava vergonya d’anar amb tants paquets: que anessin a un hostal i que la deixés allí fins que hagués fet saber als seus pares que era allí i que havien de casar-se quan trobés un palau en venda” (p. 40). Per consegüent, ella és l’organitzadora, una emprenedora i ell respecta les decisions de la jove. Apltrament, després que ell compràs un palau, el xicot se’n va cap a sa casa.
Però, com que el pare de la xica li havia llançat una maledicció, en abraçar sa mare, “no es va recordar més de la noia i el que va fer només va ser divertir-se i donar-se bona vida” (p. 40).
Aquests darrers mots encaixen amb refranys en català sobre la gestió de l’economia i de la casa (la conveniència que les porte la muller) i, igualment, evoquen les juguesques i altres detalls que no van associats al matriarcalisme. És així com ell trenca amb el passat.
Aleshores, “La noia, vinga esperar i demanar, i vet aquí que, tant va arribar a demanar, que va trobar la casa del seu company” (p. 41), i, com que, quan tots dos es veuen, ell no la reconeix, la xica comenta a la mare del minyó si l’acceptaria com a criada.
En un passatge posterior, una reina jove i bonica no es volia casar perquè deia que no trobava cap home que li agradàs (p. 41). Ara bé: la contarella trau un detall present en algunes rondalles, perquè la sobirana apareix com una dona amb formació. No debades, llegim “si sabria disputar-se amb ella sobre alguna cosa de les que ella estudiava o bé si sabria respondre a tres qüestions o si sabria resoldre una endevinalla” (p. 41).
Afegirem que, com ens imaginàrem el 21 de març del 2025, durant la primera lectura de la contalla, “Només els prínceps hi podien dir la seva; però, com que es feia a la plaça davant de tota la ciutat, la reina volia que ho sentís tothom perquè es veiés ben bé la seva saviesa sobre la dels altres reis i prínceps.
Durant aquell temps, la reina féu pregonar que es casaria amb ella aquell qui li sabés solucionar una endevinalla” (pp. 41-42).
Com podem veure, la reina passa de tres proves a només una: l’endevinalla, un tret que ens porta a vincular-les amb la nit, amb l’obagor i amb lo femení.
I més: com que ningú no l’encertava, la criada (la jove), també amb saviesa (de coneixements de la vida i eno la vida), diu al xicot:
“-Doncs, si vols, jo t’explicaré el que vol dir l’endevinalla…” (p. 43). I, quan el noi s’atansa a la reina i demana parlar, li comenta:
“-Si no calgués ser rei o príncep, jo us diria la solució de l’endevinalla” (p. 43) i, immediatament, li diu que el llibre a què es referia la sobirana era l’any.
Agregarem que, malgrat que la regina passa a posar-se a un nivell més pròxim al del fill del llenyater, compta amb saviesa pràctica, per al dia rere dia, i, per això, el narrador indica que “La reina, d’ençà de les primeres paraules que digué el jove, va comprendre que l’endevinaria i, quan hagué acabat, va dir:
-Tu has encertat!
(…) Com que la reina no li havia promès, al jove, que s’hi hagués de casar, li va dir que l’endemà, al matí, anés a dinar al palau, que ben bé s’ho mereixia” (p. 44).
En aquest darrer passatge, l’investigador de Castellserà exposa una dona de paraula, u dels detalls vinculats amb l’arquetip del rei: l’honestedat, ja que els vassalls i els habitants d’un regne tenen tendència a imitar la manera de respondre i d’actuar del cap de l’Estat (ací, les d’una dona).
Com a anècdota, diré que, encara que, en aquest relat, apareix una dona que fa el paper simbòlic de rei i que hi ha moltes xiques jóvens del primer quart del segle XXI que cerquen referents en sobiranes de carn i os (que no de contarelles), durant la recerca, una dona ens digué que ella tenia com a model a imitar una joveneta que figura en la rondalla mallorquina “Sa filla des carboneret”, recopilada per Antoni Ma. Alcover (Tom 1): es tracta d’una xica qui, al capdavall, el monarca (fidel a la paraula) decideix portar a la cort i que li faça de conseller.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Vos comentaven sobre els mestres
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre els mestres? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 4 d’octubre del 2025 plasmaren “Sí. Els mestres tenien una feina: ensenyar; perquè educats ja sortíem de casa. I una cosa: l’àvia deia que havia de respectar l’alumnat amb mans, quietes, no per tocar” (Lydia Quera), “No” (Lurdes Gaspar), “Doncs, no. No anaven o anaven poc. ‘Passes més fam que un mestre de l’escola’. Era lo que hi havia” (Fermín Carbonell), “Sí. Era part de la seva existència. I els respectaven molt” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sí. Ma mare havia anat a una escola de monges a Sant Boi de Llobregat i smpre feia referència a una monja (la germana Salvadora, de l’Arboç del Penedès) que era un àngel. Transmetia amor i estimació en totes les seves paraules. Les ensenyava a estimar els animalets, les flors, la natura i tot el que envoltava l’entorn dels infants. També els va inculcar l’amor a Catalunya. Ma mare era molt petita i la va marcar tota la vida” (Joan Prió Piñol), “Les monges Carmelites de la Caritat. Eren franquistes total” (Àngels Sanas Corcoy), “Per a la iaia, eren una institució, eren ‘sagrats’. Per a la mama, també, però ja amb matisos diferents: posava els punts sobre les is” (Montserrat Cortadella), “Ma mare anava a costura (ella ho deia així) i la mestra na Bernarda tenia una canya llarga i, sense moure’s del lloc, la feia usar per a pegar els alumnes, però era una bona mestra.
La cunyada de ma mare era mestra i, en la dictadura, no estava del tot d’acord del model d’ensenyament i li tocava tragar” (Octavi Font Ten), “Mai van anar a escola, cap de les dues” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. L’àvia Maria sempre deia que se’ls havia de respectar i fer cas del que deien, que els estudis i aprendre eren molt importants” (Àngel Blanch Picanyol), “Alguna vegada, sí!” (Angelina Santacana Casals).
Adduirem que, com escriguérem sobre la qüestió a unes quantes persones, “Un amic meu que estigué en el nord de Xile, en contacte amb la cultura colla, matriarcalista, tenia clar que l’escola oficial és u dels mitjans per a tractar de reduir els grups culturals (ací, els catalanoparlants) que no són de la línia del poder.
Com a exemple, hi ha llibres que, quan escriuen sobre l’ensenyament públic en els segles XVIII i XIX, parlen de la resistència cultural dels autòctons a eixe mitjà.
La matriarca d’on ell visqué treia de l’escola els xiquets colles. A canvi, ella els formava explicant sobre la cultura tradicional del Poble, sobre la natura…”.
En resposta a aquests mots sobre els colles, Àngel Blanch Picanyol, el 4 d’octubre del 2025 ens afegí “En el cas de Moià, que és el que jo conec, els mestres de l’escola pública, molts, eren del mateix poble.
Quan era petit, encara en vaig conèixer algun (i alguna) que ma mare em deia que havien estat mestres. I eren de la vila.
I el cas de l’altra escola: la dels escolapis (a Moià, hi havia seminari). Si bé és cert que, lògicament, hi havia un component religiós prou important, i polític de cara a la galeria, per a dins, era diferent. Eren una gent que estava molt amb el poble.
En el cas de l’oncle de ma mare, qui era Procurador General de l’Escola Pia i que estava al Vaticà, va deixar el càrrec per desavinences amb el Papa i va tornar a Catalunya, on feia classes de català camuflades per classes de religió. El català era prohibit ensenyar-lo, però ell ho feia i, qui l’aprovava, automàticament, tenia aprovada la religió”.
En el meu mur, el 4 d’octubre del 2025 ens indicaren “A casa, ens deien que s’havia de respectar els mestres. Que l’educació s’ensenyava a casa i, a l’escola, les matèries” (Rosó Garcia Clotet).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Nota: Les fotos són del llibret “‘La Abuela Damiana’. Vivències que perduren” (pp. 20-21), imprés en el 2017.
Ritus de pas a la jovenesa, esperit comunitari i agraïment
Una altra rondalla en què captem trets matriarcals és “El jove que va perdre la memòria”, recollida en el llibre “Aplec de rondalles”, de l’estudiós esmentat. Una vegada, en una casa, vivien un llenyater, la dona i el fill petit. El marit se’n va al bosc i se li apareix un senyor, qui fa un pacte amb l’home: el pare li donarà el fill el dia que el noi faça vint anys.
Tot seguit, el senyor li trau el tema de la fidelitat a la paraula, un detall que explica el fet que, en les cultures matriarcalistes, siga ben considerat ser una persona de bon cor:
“-Fet. On l’hauré de portar, el noi?
-Aquí mateix. Però, sobretot, recorda’t de complir” (p. 30) i, al mateix moment que desapareix aquell home, el pare es troba amb un sac ple de monedes d’or.
Un poc després, en aplegar a casa, capim un tret que empiula amb lo matriarcal, amb lo femení i amb la maternitat (mitjançant el simbolisme de l’arbre): “I, disposat a no dir res a ningú d’això del noi, ni a la seva dona, arriba a casa i li diu:
-Mira: ja no som pobres. He trobat això a la soca d’un arbre” (p. 30) i, així, la dona salva l’home.
Afegirem uns mots en relació amb la gestió tradicional en terres catalanoparlants: “La dona s’ho va creure i es pot dir ben bé que, d’aquelles riqueses, no en van fer cap mal ús” (pp. 30-31), el qual moderava la muller i mare.
En la segona part del relat, el pare i el xiquet travessen camins, se’n van a la mar i, al capdavall, “arriben al peu d’un gran palau, que era el d’aquell senyor.
Allí vivien la seva dona i tres filles” (p. 32) i el fill prefereix la petita “perquè era més amorosa en el parlar i no gastava gens d’orgull” (p. 32), dos fets que hem arreplegat en qüestions i en moltes contarelles autòctones.
En la tercera part, el xicot, com en rondalles paregudes, fa el paper de cap de colla, després d’haver passat a eixa altra terra i, així, d’haver realitzat el ritu de pas de xiquet a jove.
Un dia se’n va a caçar i veu una formiga, una àguila i un lleó que es barallaven per un bou mort que havien trobat. En destacarem que, en fer el repartiment del bou, la dona farà de cap (com en la realitat catalanoparlant vernacla):
“-Mira, tu, lleó: esbocina’l. L’àguila es menjarà els tous de carn; tu, tots els ossos; i, a la formiga, li podeu donar el cervell.
Trobaren tan encertada la solució que tots posaren mans a l’obra” (pp. 32-33). Així, encara que la dona siga xicoteta, ella duu els calçons.
A continuació, com a agraïment, cada u dels tres aporta al xicot la seua presentalla i li diuen que, quan els haja de menester, podrà comptar amb ells i que li faran costat. I la formiga, altra vegada, en nexe amb el paper de la mare: “sempre que et convingui, digues: -Valga’m Déu, formiga!-. I em tindràs a la vora” (pp. 33 i 35), com la marona amb el nen de pocs anys.
En la quarta part, el minyó aplega a l’indret a què es dirigia i hi “troba la noia petita, que l’esperava i que li digué que estigués preparat perquè el seu pare volia perdre’l, però (…) que ella l’ajudaria” (p. 35).
Per tant, copsem que, de bon principi, quan el fill menut ha passat a la joventut de la vida, ha rebut el suport de dones que el superaven: la formiga i la xica. Ben mirat, el pare de la noia indica al jovenet les tasques que li ha de fer i, llavors, el xic recorre a la noia i ella li ho aplana com també els tres animals amb què havia fet bona lliga.
En l’apartat cinqué, el minyó i la fadrina se’n tornen a la terra del xic, per mitjà de la participació de l’àguila, qui els adoba el terreny “fins que van ésser prop del poble on ell havia nascut” (p. 40).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Comentaven sobre hòmens que servien dones
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, vos comentaven sobre hòmens que servien dones? Gràcies.
Hi ha un exemple en el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI” (p. 179), de Vicent Pitarch junt amb Lluís Gimeno, en l’obra “La cric-crac”, de Valeri Puig i estampada en la ciutat de València en l’any 1556.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 3 d’octubre del 2025 ens comentaren “No” (Lydia Quera), “No” (Lurdes Gaspar), “La Vall [ d’Uixó] era menuda, mai ho han dit. Però que hi havia (i que hi ha) homes i dones ‘llepolets’ i ‘llepoletes’, és a dir, que tenen relacions sexuals amb homes (o amb dones) fora del matrimoni” (Octavi Font Ten), “Pensa que, a les cases on hi havia ‘gentils donzelles’, hi havia animals al pati i a la cort: gallines, cabres, porcs, gossos, gats, mules… I els criats ‘homes’ no tenien inconvenient a tractar-los…
Les criades eren més de cambra, d’higiene i de cuina…” (Joan Marrugat), “Jo crec que, en el fons de tots temps, hi ha aquesta sexualitat natural i que continuarà essent-ho!!!!” (Roser Canals Costa), “No. Potser, en alguna rondalla de dracs i princeses; però, com a fets reals, no” (Joan Prió Piñol), “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “Hi havia una dona que tenia molta incidència sobre els homes. Em deia ‘Hi ha un home que té un majordom; després, dinen fora o se’n van a Barcelona o a un altre lloc” (Maria Dolors Sala Torras), a qui escriguí el 3 d’octubre del 2025, després de parlar per telèfon amb ma mare: “He comentat a ma mare que el servidor d’eixos versos podria ser una mena de majordom, però que, com que són eròtics, més aïna, és un servidor sexual i, per tant, ella marca les directrius”.
En el meu mur, el 3 d’octubre del 2025 ens plasmaren “No em van parlar mai d’això” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Educació matriarcal, paraula d’home i dones ben tractades
Una altra narració recopilada en la mateixa obra del folklorista català Valeri Serra i Boldú (Castellserà, 1875- Barcelona, 1938), i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El brotet de picardia”. Cal dir que és important el paper que farà l’educació matriarcal en el desenvolupament de molts esdeveniments. Així, una vegada hi havia una reina tota altiva, molt rica, que no es volia casar amb ningú, sinó continuar fadrina.
“Arribà la notícia fins a un reialme molt llunyà, i el rei, que era un jove animós i molt bon noi, desitjós de provar fortuna, se n’hi va anar i se n’hi emportà grans presents.
Així que hi anava, va trobar pel camí una dona velleta que captava i que li va demanar caritat. Compassiu com era, féu deturar la comitiva i li donà beure i menjar” (p. 22).
Llavors, com en molts relats, l’anciana compensarà aquesta acció del jove, per mitjà de part de la seua saviesa de la vida, i, ben mirat, li fa el paper de consellera: “perquè has tingut compassió de mi i m’has fet caritat, et vull concedir una gràcia.
-Digueu!
-Si, en veure la reina, no fos del teu gust, no té cas: te’n tornes al teu regne i no cap pensar-hi més. Si t’agrada, tracta de guanyar-li el cor de la millor manera que sàpigues. Si et tractés com als altres que, fins ara, hi han anat, té: aquí et dono un brotet de picardia, que et farà assolir els teus desigs” (p. 23). Com a aclariment, direm que picardia és el nom d’una planta, com podem llegir en el DCVB, si consultem aquest mot.
Quan el rei ja és en ciutat, acompanyat de tota la comitiva, i es féu anunciar com un pretendent, la reina el rebé i el tractà com a un cap d’estat.
Més avant, com que ella el trobava un bon aspirant, recorre als ministres i “li aconsellaren que li prometés que, si se sortia en bé de tres proves a què el subjectarien, s’hi casaria” (p. 24).
Adduirem que, en les tres proves, intervé la font, un detall associat amb la dona i molt present en els Pobles matriarcalistes. A banda, el jove, quan la sobirana li les havia dites, li respon:
“-I, si compleixo aquestes tres coses, ¿et casaràs amb mi?
-Sí, però han d’ésser totes tres.
-I, ¿et vindrà de gust, casar-te amb mi?
-Si compleixes aquestes tres condicions, sí.
-Doncs tu seràs la meva esposa.
-S’entén que no em faràs cap mal?
-Déu me’n reguard!” (p. 25).
Altra vegada apareix el tema educatiu: complir amb la paraula i que la dona serà ben tractada pel marit (un fet que podria portar-nos alt tema de la sexualitat matriarcal). Com a rematada, els mots finals que li diu ell, els quals podríem lligar a u dels punts de la cultura vernacla en terres catalanoparlants.
Passa que, com més transcorria el temps, ella sentia més atracció pel monarca i, tot i això, pensava que no li resultaria fàcil superar-les.
Un altre passatge en què copsem trets en nexe amb la cultura matriarcalista és quan Valeri Serra i Boldú posa que “L’endemà (…) surt la reina acompanyada dels seus ministres, muntant tots uns cavalls molt abrivats i corrent molt.
Darrere seu, sortiren el rei pretendent i el seu seguici en llurs cavalls, però al pèl, sense selles” (p. 26), perquè els ministres havien fet eixe ardit per a fer perdre temps al rei. Per tant, la dona és més ben considerada que l’home.
Nogensmenys, quan el rei i els seus ja aplegaven a la font, i els altres ja en tornaven, la reina veu el pretendent (junt amb els seus seguidors) i pensa que devia haver estat una malifeta dels ministres.
Després, en riure’s els súbdits de la cort de la reina, el rei recorre a la flor picardia i el paper de la velleta fa efecte i salva el monarca: “Que la reina i tots els ministres, fora d’un, romanguin al lloc on ara es troben.
(…) En arribar al palau, el jove anà de cambra en cambra i de sala en sala, comptant els quadres que hi havia penjats per les parets” (p. 27) i, com que el ministre que no era parat, li comenta que la resta de la cort sí que hi era, el rei li diu:
“-Que ho facin els qui ens han impedit que anéssim a la font amb sella” (p. 27) i, per tant, trau el tema de fer justícia.
Al capdavall, quan ja ha comptat tots els quadres, se’n baixa i ordena “Que la reina i els qui l’acompanyen vingui cap aquí.
(…) -He guanyat, oi?
-Sí.
-Què et sap greu?
-No.
Se celebraren les bodes i es feren grans festes per tots dos reialmes” (p. 28).
Per consegüent, la provecta ha fet costat al jove (àdhuc, per mitjà d’una flor que té facilitat per a quallar entre roques), la sobirana ha aconseguit lo que ella volia un poc després de conéixer el rei (que se casassen tots dos) i, finalment, ella no mira de dalt a baix el futur marit.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que acullen, amb molta espenta i amb iniciativa
En la segona part de la rondalla “La criada Malbusques”, el capità, vestit de comerciant, se’n va cap al castell i, ben mirat, ho fa en un moment favorable a les dones, a qui demana que l’acullen: “la nit s’atansa, m’hauríeu de fer la favor de donar-me acolliment” (p. 16). Però la Malbusques, deixondida, li diu:
“-No, no: no podem pas. I vós i el carro? (…) Espereu, que anem a cercar cordes” (pp. 17-18).
O siga que la dona és qui marca què farà ell i quan el rebrà, com… i ell és condicionat a això.
Afegirem que la criada, a poc a poc, es desfà dels lladres que acompanyen el cap de colla i, com que el caporal descobreix què ha fet la dona, ho intenta una tercera vegada.
Així, en la part tercera del relat, el rei torna de la guerra, el castell es pobla de gent com també la resta del país. Aquest tret enllaça amb el matriarcalisme: quan no hi ha conteses, ni conflictes amb l’autoritat, ni abús de poder, ni deixadesa dels sobirans, apareix un monarca desenvolupant amb encert l’arquetip del rei i, de pas, augmenten les bones collites (ací, simbolitzades per la natalitat).
Empiulant amb això, un dia, un comerciant (el cap dels lladres) es presenta al palau i comenta que voldria casar-se amb la filla del monarca:
“-Sóc coneixedor de les bones condicions que reuneix la criada Malbusques, que està al vostre servei. Jo sóc un ric comerciant d’un poble molt llunyà i, si em doneu el vostre permís i ella em vol, m’hi voldria casar.
-Tot es pot enraonar, però hi ha de venir bé ella” (p. 19). I, així, com en moltes contarelles, el rei permet que la dona (sovint, una filla seua que és princesa) tinga la darrera paraula.
És més: tot i que ella capeix que el venedor és l’escurabosses, “digué al rei:
-M’agrada i, si la vostra majestat vol, m’hi casaré” (p. 19).
Nogensmenys, el rei i les princeses volien saber com acabaria el resultat de les noces i “es van fer unes festes com ja feia temps que no se n’havien vistes. Hi hagué un gran convit i sarau al vespre” (p. 20). Així, el gros de la celebració esdevé en un moment de foscor (el vespre), en què predomina lo matriarcalista i que, ben mirat, coincideix amb lo vespertí i, més avant, amb la nit. Llavors, la criada fa que les jóvens posen una figura (feta amb diferents aliments, per exemple, sucre, licor i xarop) en el llit, de manera que semble una dona “i la princesa anà a dir al nuvi que ja podia anar a dormir quan volgués” (p. 20).
Per consegüent, la dona fa el paper de mare (com si fos al mateix nivell que el sobirà), compta amb la col·laboració de les filles i, gràcies a l’enginy que té, de davall del llit estant, mou la figura de forma que puga enganyar el lladre i salvar-se ella.
Quan l’home es llepa el suc dolç que li aplegava de la figura, diu:
“-Ai, Malbusques! Si m’hagués pensat que eres tan dolça, no t’hauria mort.
-No ho sóc pas, de morta -digué ella, sortint de davall del llit.
-No res -digué ell-. Visquem en pau i gràcia de Déu” (p. 21).
És a dir: la dona ha aconseguit que ell abrace la bonesa i que es faça lo que ella volia. A més, com podem veure, Malbusques és la persona amb espenta i, quant al malfactor, va darrere del ritme que marca la dona, que és qui porta la iniciativa.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Rondalles amb dones amb molta espenta, iniciativa i esperit comunitari
Rondalles plasmades en el llibre “Aplec de rondalles” de Valeri Serra i Boldú (1875-1938).
En l’obra “Aplec de rondalles. Nova recopilació de rondalles populars catalanes”, del folklorista català Valeri Serra i Boldú (Castellserà, 1875- Barcelona, 1938), editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2007, la qual fou publicada per primera vegada en 1922 (per Editorial Catalana), hi ha contarelles en què es plasma el matriarcalisme. Així, en la rondalla “La criada Malbusques”, apareix una dona que, en altres relats, es correspondria a la petita de les germanes.
Una vegada, un rei se n’anà a una guerra i deixà les dotze filles a la criada, Malbusques. Com que les filles “no podien guaitar sinó per dalt del terrat i passejar-se per dins del jardí, que era molt gran i estava posat dins del castell” (p. 11), però acabaren sense provisions, “La Malbusques cridà les princeses a capítol i els digué” (p. 11) que calia espavilar-se totes.
Llavors, com si la dona fos una dida, fa de mare d’elles, en demana sis voluntàries i totes set fan camí “fins que, en ésser en un paratge tot amagat, la Malbusques” (p. 12) diu que cercaran alguna cova d’eixes muntanyes.
“Mira per ací, mira per allà, veuen potades de cavall. Seguiren les petges i les conduïren a una gran cova” (p. 12).
Com podem veure, les set dones se’n van a la mare, simbolitzada per la cova. A més, com indica el narrador, es troben ben subministrades.
En un passatge posterior, les set tornen al castell i, aleshores, no sols aporten provisions, sinó que, més avant, “la Malbusques diu:
-Hi hem de tornar, i ara heu de venir amb mi les sis que l’altre dia romangueren aquí” (p. 13) i la segueixen i se’n van cap a la balma.
Passa que, en un tercer viatge a la cova, un lladre les descobreix i la criada, amb molta espenta, fa que el capità, un poc després, accepte les set dones i, a banda, que hi puguen anar les sis que restaven.
A continuació, la Malbusques comenta a totes les princeses sobre una beguda que elles no veuran, però a què ella convidarà els escurabosses (qui sí que la consumiran). Per això, diu als lladres: “ja que vosaltres ens heu tractat tan bé, apa, que jo mateixa vull servir-vos” (p. 15) i tots ells pararen la copa i ho begueren.
En acabant, després de l’efecte dormidor de la beguda, elles regressen al castell.
Per tant, en aquesta primera part de la contarella, la dona porta la iniciativa, és eixerida i fa pactes (amb les filles del rei i amb altres persones, ací, els hòmens). Igualment, aconsegueix que la seguesquen i que cada una afavoresca l’esperit comunitari en el grup i totes actuen d’acord amb les indicacions que els fa la Malbusques i amb bona avinença.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones i jóvens amb molta espenta, deixondides i que pacten
Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra del folklorista de Collbató és “Les tres filles del rei”. Un rei se’n va a la guerra i, “Al vespre, truca una vella, la gran l’obre. Dóna una figa a cada una: les grans se la mengen; la petita, no” (p. 236) i, així, la més xicoteta no s’adorm. Ben mirat, la més xiqueta veu què feia l’anciana.
A més, es plasma el paper de la dona, àdhuc, ja major, en la cultura matriarcal (ací, com a cap de colla), ja que “aquella vella fa comparèixer altres dos lladres i es posen a foradar (…); la noia se’n va al celler a cercar un sabre i, a un lladre que entrava pel forat (…), li pega colp i li lleva una orella” (p. 236).
A continuació, el monarca torna de la guerra i, en acabant, fa unes dictes: “Ell havia promès que, qui li mataria una bestiota que tenia al regne, es casaria amb una filla seva; aquells lladres la maten i volen la filla petita” (p. 236) i, així, el sobirà compleix amb la paraula i la xicota es casa amb el lladre de l’orella tallada.
Passa que la dona, com que no ho volia, “demana per a anar a rentar el mocador, que el duia brut de llàgrimes, i l’hi deixen anar” (p. 236). Després, apareixen detalls matriarcalistes, com ara, una bassa i l’aigua, ambdues en nexe amb lo femení. Llavors, ella ho aprofita i fa via i, encara que l’acacen (la dona va per davant i on va la corda, va el poal), ella se’n va cap al palau.
Entremig, en línia amb el pactisme, “Ella troba un carreter que l’amaga a dintre un roure” (p. 236), un arbre present en rondalles i que, com tots, empiula amb lo maternal i, per tant, ella s’acosta a la mare. A més, “canvia el vestit amb una pastora” (p. 236) i, com que els escurabosses no la coneixen, “al capdavall, arriba al palau del seu pare vestida de pastora, ho explica tot i el seu pare la fa pubilla” (p. 236).
Un altre relat en el mateix llibre de Pau Bertran i Bros i en què capim el paper de les persones de bon cor, és “Els lladres, descoberts pel rector”, en una contarella prou coneguda en terres catalanoparlants. Un capellà, a qui havien furtat una mula, assegura que no ho dirà a ningú. I ho fa, un detall que enllaça amb el matriarcalisme. Així, un diumenge, “mentres deia l’ofici, va veure els lladres sota la trona, els descobreix, sense faltar la promesa” (p. 238). Tot seguit, fins i tot, diu a Joan Blanc quins són, on són i quina roba porten i ho remata amb unes paraules en llatí.
Una altra narració de l’obra “El rondallari català” i que empiula amb lo matriarcalista és “El poder que té rentar-se les mans”. Un pare deixa la filla al dimoni, però, com que ella era deixondida, el diable la cerca i, en captar que la jove s’havia llavat les mans, se’n va.
Igualment, la noia recorre a orins “i el dimoni tampoc se la va poder endur aquell dia” (p. 240). L’endemà, la xicota recorre al vi i el diable “se’n va haver d’entornar” (p. 240) i, per consegüent, es fa lo que vol la dona, la qual recorre a u dels trets vinculats amb lo femení i amb lo tel·lúric: l’aigua.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Maternitat, dones que donen vida a hòmens i esperit comunitari
Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “Les cabres”, recollida en l’obra del folklorista de Collbató. Així, diu que una vegada era un pagès que tenia unes cabres i que va llogar un corb per cabrer (p. 219). En acabant, de vespre, l’amo demana a les cabres, les quals simbolitzen la maternitat.
En un passatge posterior, dues cabres s’han fet una barraqueta en el bosc i, en línia amb lo maternal, diuen uns mots a les cabretes:
“-Obriu, obriu, filletes:
portem rama a les banyetes
i foc a les potetes
i llet a les mamelletes
i sal en un gresal;
obriu, obriu, filletes.
Això, la guilla ho va sentir i, un dia que les mares eren fora, va trucar a la barraqueta” (p. 220).
Tot seguit, les filles obrin la casa a la rabosa i, més avant, ella diu al llop què li convé fer i, així, es fa lo que vol la dona: que se’n vaja a la barraqueta.
Una altra narració en què es reflecteixen trets matriarcals és “El lleó i el grill”, en què un grill cantava de nit (un moment femení del dia) i, a continuació, passa el lleó i l’aixafa i, després, fan un pacte i acorden el lloc on es veurien: “van triar el punt, que era un pla molt ample rodejat a tot volt de barrancs (…).
Arriba l’endemà i (…) el lleó es presenta” (p. 222) junt amb óssos, llops, raboses i bèsties de queixalada; i el grill va comparéixer acompanyat de mosquits, tàvecs,…
Un poc després, el grill diu als seus amics:
“-¡Vespes: a les cames del lleó; tàvecs, a les orelles dels óssos; mosquits, al morro de les guineus!” (p. 222).
Així, tots els amics del grill seguien les indicacions que ell els feia.
Finalment, el narrador posa que “el grill va guanyar; i això vol dir que el petit no s’ha d’estamordir pel gran” (p. 223).
Una altra narració que figura en el llibre “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “L’aucellet”, en què “Una vegada era una dona que es va casar amb un vidu que tenia dos fills: un noi i una noia que es deia Margarideta.
(…) La noia, anant cap al tros a dur el dinar, troba una vella; qui li diu:
-Escolta, noia: d’això que avui menjarà el teu pare, guarda-me’n tots els ossets, que te’n faré una cosa.
Ella els hi va guardar tots i aquella vella n’hi va fer un aucellet” (p. 225) i na Margarideta plora l’home (ací, l’ocell).
Finalment, com podem veure, hi ha un nexe entre la dona (l’anciana) i la jove i, ben mirat, apareix el tema de la maternitat (la provecta fa de mare de l’au i, per tant, el salva).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que fan costat, que pacten i que menen
Una altra narració arreplegada pel folklorista de Collbató és “La gallina i companys que anaven a Roma”, en la mateixa obra. Una gallina se n’anava a Roma i, pel camí, es troba amb un gall, amb una cabra i amb un porc (el qual, per un detall final, veiem que és una truja). En un passatge del relat, tots quatre fan un pacte, un tret associat al matriarcalisme i molt present en la cultura catalana: “arriben a un bosc; ells, que s’hi aturen i determinen de fer-s’hi cadascú la seva casa” (p. 215).
I, com en una contalla que vaig oir quan era xiquet, només resistirà la casa de la truja, qui aplega a acords… durant la nit (un moment feminal del dia, p. 216): anar a l’hort de les cols, fer-ho a l’hort de les bledes i trobar-se en l’hort de l’encisam.
Passa que la bacona obri una miqueta la porta de la casa i, aleshores, ell hi entra i se la vol menjar.
Ara bé: el llop diu a la truja: “tu mateix agafa la perola i vés-te’n a la font a cercar-te l’aigua.
(…) A la font, ¡feia uns plors!… La guineu ho va sentir i hi va córrer” (p. 216).
En acabant, la guilla s’interessa per la dona, fan una barrina en què la rabosa, qui coneixia el llop, tocaria un flabiol perquè ell li obrís la porta.
Al capdavall, la dona i la companya llancen al llop l’aigua que hi havia en la perola… i el maten.
Una altra contarella en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), en què es plasmen trets matriarcals, és “El corb, la guineu i el llop”. La guineu veu que el corb menja un formatge i, per a aconseguir el seu objectiu, li diu:
“-Ai, corb, corbet: hauries de cantar una mica, tu que tens la veu tan dolça. ¡M’enyoro més de sentir-te! Canta un xic.
El corb, sentint-se alabar la veu, tanmateix, va voler cantar (…). I, és clar, li va caure el formatge” (p. 217). Per consegüent, l’home ha fet lo que li ha indicat la dona i, a més, ella ha assolit lo que volia.
En un altre passatge d’aquesta rondalla, la dona (la guineu) torna a eixir guanyant. Ella és dins d’un pou; ell, fora. Després, la guilla li comenta que menja formatge fresc i molt bo. Llavors, com que el llop vol menjar-ne, li demana com podria fer-ho… i la dona li marca les directrius i s’allibera.
A continuació, tots dos se’n van a una vila i, més encara, l’estudiós posa que l’home “se’n va anar a prendre consell de la guineu” (p. 218) i el llop seguirà el rumb que ella li dirà i, immediatament, la dona, amb intenció de franquejar-se de l’altre, porta l’avís a la vila, dient on era el llop. I, finalment, el maten i, a banda, se salva la rabosa.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.