Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Sexualitat matriarcal, bona harmonia, el jardiner i sentiment de pertinença a la terra
Prosseguint amb la sexualitat matriarcal en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en capim trets en el poema “A la M. Teresa i en Lluís”(p. 71), en què apareixen el bon cor i, com ara, la figura del jardiner:
“Avui, feu la recordança
de l’enllaç matrimonial,
va ser un dia formidable
amb un SÍ primaveral.
(…) de la mà heu anat sempre
sortejant els averanys.
Teresa, ets gota d’aigua
fina fresca, transparent,
amb virtut de polidesa
i de noble sentiment.
En Lluís té bona traça
(…) del jardí de cada dia
ell en fa el manteniment”.
En acabant, passa als bons resultats d’aquesta harmonia feta amb detalls com si fos els arbres, les plantes i les flors (la filla n’Ivet):
“Ja teniu una poncella
que ha crescut en el jardí”,
també plasmats al capdavall de la composició:
“Aquest ram ple de vivències
una flor per cada any,
cada rosa, una joia
cada pètal un afany”,
motiu pel qual, en u dels darrers versos, trau el mot “harmonia”.
En el poema que ve a continuació, “Per en Jordi i la Virgínia” (p. 73), reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en parlar de família (la qual podríem enllaçar amb el paper del mas i de la casa en la tradició cultural catalana juntament amb la terra) i de la mare:
“celebrem amb la família
un enllaç sentimental.
Heu triat un lloc d’història
del poble de Monistrol
(…) divisant tota la vall,
amb records de la nissaga
que teniu a poble avall.
Heu triat per fer la festa
el dia de La Mercè,
recordant la teva mare
i el seu tracte tan serè”.
Cal dir que la jardineria, com en altres poetes amb un fort sentiment de pertinença a la terra, és ben present en els escrits de l’autora de Monistrol de Calders. Així, en una altra composició que té a veure amb la sexualitat matriarcalista, “Anna Mari i Josep” (p. 79), en el mateix ramell literari, comenta que
“Important és aquest dia
per la vostra relació,
(…) envoltats de la família
i amb amor sensacional.
D’un jardí de fines plantes
cada una el seu encant,
sobresurt una parella
molt bonica i molt galant.
Necessita ser cuidada
heu de ser bon jardiner,
de l’amor de cada albada
ha de ser sempre el primer”
i, així, associa la concòrdia entre tots dos a tractar-se com el jardiner fa amb les plantes i adduint que els romanga eixa amor entre ells que els fa respondre com ho faria un xiquet en la infantesa (la primera albada a què fa al·lusió).
Finalment, remata l’escrit amb uns versos en nexe amb la tradició matriarcal, ja que escriu “una llarga convivència” (tel·lúrica) i “benaurança” (realista): la primera, requereix bona avinença entre les dues bandes; la segona, té molt a veure amb la primera i, de fet, en deriva.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Sexualitat matriarcal i bona harmonia i bon cor entre les tres generacions i amb la terra
Prosseguint amb composicions del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, relacionades amb el tema dels avis i, igualment, amb la celebració de les noces d’or i amb trets matriarcalistes, hi ha “Als nostres avis” (p. 69), quan diu que un home aplega a Cotillas,
“un poblet amb molt d’encís.
(…) Pel viatge de les noces
vau venir a Monistrol,
aquest poble us dóna estada
per poder-hi fer el bressol”.
I, per tant, passen a residir en Monistrol de Calders, una vila molt oberta i on tindran fills.
Després, indica que
“Quatre fills que Déu us dóna
ara ja en teniu vuit,
i amplieu la dinastia
amb deu néts… ja som divuit!
S’ha complert una gran fita,
i amb família de bon cor”.
No debades, el gai saber acaba amb un agraïment als padrins:
“Per molts anys en aquest dia
tots plegats us desitgem,
a aquests avis tan formosos
que per sempre estimarem”.
Un altre poema amb motiu d’un acte semblant és “A la Paquita i En Lluís” (p. 85), quan la poetessa, com ara, diu
“D’aquell SÍ dels anys seixanta
cinquanta anys han ben passat,
caminant amb confiança
els paranys heu superat.
(…) compartint la vostra vida
tres xicots vàreu tenir.
Aquests nois han fet un plagi
i tres néts us han donat,
per omplir-vos d’alegria
la vostra continuïtat”.
Així, en aquests versos, lliguen les tres generacions: els avis, els fills i els néts.
I, com que hi ha bona avinença entre els membres de la família i amb més persones, l’escriptora indica que
“Sou la parella encisadora
amb amics per tot arreu,
que valoren vostra gesta
estimant tot el que feu”.
En la darrera estrofa, afig uns mots significatius:
“Festegem i celebrem-ho
amb fermesa i grans afanys,
un petó i una abraçada
salut i força per molts anys”.
L’altra composició de què parlàvem, i que enllaça amb una celebració pareguda, és “A la Paquita i En Pere” (p. 86):
“Cinquanta anys de matrimoni
són molts anys curulls d’encís,
vostres cors van fer aliança
amb amor i compromís”.
A continuació, trau el tema de l’arbre genealògic (ací, unint amb fills i amb néts) junt amb el de la bona relació amb els més xiquets:
“Va ser un SÍ per fer mainada
ja teniu sis descendents,
us agrada veure’ls sempre
i que estiguin tots contents.
Dues nétes encisadores
que en sentiu gran devoció
i dos néts molt ufanosos
són la vostra admiració.
Una iaia un xic xerraire
i l’avi Pere més seriós,
com a pares, com a avis
per nosaltres els millors!”.
En eixe seny, aquests versos expliquen el missatge de l’estrofa següent, en què capim detalls personals del matrimoni i uns altres que també tenen a veure amb lo matriarcal, per exemple, la gratitud, l’interés pel proïsme i el bon cor:
“I us volem donar les gràcies
per fer-nos sempre costat,
per tenir un cor tan ample,
per l’amor que ens heu donat”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La cultura tradicional i el folklore autòctons en terres catalanoparlants
La cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb el folklore autòcton en terres catalanoparlants. Importància de la seua difusió.
El 13 d’abril del 2025 posí en el meu mur, en distints grups de Facebook, en un correu electrònic i en un missatge enviat a diferents persones (com també, l’endemà), “¿Considereu important que es difonga la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb el folklore autòcton de terres catalanoparlants? Gràcies”.
El mateix dia ens enviaren aquests missatges: “Amb tota la força del cor” (Lola Carbonell), “Superimportant” (Kike Gandia Álvarez, cap dels museus de Cullera, una vila de la comarca valenciana de la Ribera Baixa), “És important, i molt” (María Carmen Badia Prats), “Sí: molt important, que no sols sigui al País Valencià: que arribi per tot. El patriarcalisme és als diferents partits, els quals cerquen separar i que es tingui un odi irracional per tot lo que no sigui la llengua. I això fa que, a poc a poc, ens empobrim a nivell cultural i de tradicions.
No hi ha res més gratificant que aprendre de tots. Em sento orgullosa de ser lo que sóc i, quan sóc tingut oportunitat d’anar a altres llocs, que em diguin lo meravellós que és la Sagrada Família, Montserrat, els balls com la sardana i festes tradicionals.
Com que, a mi, també m’agrada aprendre d’ells, en el fons, no som tant diferents.
Lo que, de vegades, passa és que el nostre orgull ens fa voler creure que som millors que ningú i ara veiem com estem.
Lo que tampoc hem de fer és deixar-nos trepitjar, ni que ens imposin res. Això ja és una altra cosa. Cadascú, lo seu, sense menysprear ningú” (Antonia Verdejo, catalana de naixement i d’arrels paternals llunyanes d’origen català, com pogué deduir d’un arbre genealògic que féu feia pocs anys), “Doncs sí: ho veig molt important. Al final, la llengua i la cultura catalanes són de les més antigues del món” (Esther Farres Casas), “Ho considero importantíssim, primordial, encara que crec que els estrangers, quan vénen, ens promocionen.
El que fa mal (i mooolt) és l’espanyolisme. Aquests són perillosos… Molts d’ells, al meu parer, faltats de cultura i deixats per impulsos negatius de ràbia i de gelosia” (Montserrat Cortadella, nata en 1948).
En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 13 d’abril del 2025 comentaren “Ho trobo molt important i imprescindible, perquè considero que som el mateix Poble, amb diferents variants, es digui el nom que es digui” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931).
Eixe dia, en el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, Josep Ma. Duran posà “Sens dubte”.
El 14 d’abril del 2025 i més avant, en el meu mur, plasmaren “I tant que sí!” (Encarnació Sanchez), “Sí, sí. Cal posar en valor la llengua, i la cultura, que les persones que no hi estan directament interessades s’adonin que val la pena” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “El! Cal i caldrà sempre” (Iaia Bisbal).
Adduirem que, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 14 d’abril del 2025 i posteriorment escrigueren “És clar” (Germana Fargas Oriol), “’Qui perd els orígens, perd identitat’, deia en Raimon” (Maria Dolors Franquet Calvet), “I tant que és important! Si no, ho perdrem tot” (Rosa Adroher Bonet), “Naturalment!!” (Antoni Robert Gadea), “I tant!!!” (Josefina Besora Oliva), “Qui no defensa la seva identitat, en estar com estem sota els seus peus i sota el seu poder, ens anihilaran com a Poble, com a Nació que tots els catalanoparlants (o sia, els Països Catalans) anirem a desaparèixer. Observem: l’arameu (la llengua de Jesús) té molts pocs parlants. Sigueu valents i valents.
Empreu (useu) la llengua amb tota mena d’interlocutors. Jo ho faig: fa quaranta-cinc anys que ho faig. Si no ho feu, donareu la raó a Josep Ma. Virgili i Ortiga (Universitat Rovira i Virgili), qui parla per Ràdio Estel i ens diu que el sostre de vidre, si es trenca, és la mort de la llengua. Cada cop que amagueu la llengua, claveu un clau al taüt del català. Jo dic això: en aquests moments, la llengua està en angúnia. Salvem-la, si us plau. Tots els nostres ancestres van fer l’esforç perquè la llengua catalana sobrevisqués” (Ramona Ibarra), “Sí. I tant!” (Montserrat Bosch Angles), “Essencial. A més, és la nostra obligació. Si no ens defensem nosaltres, qui ens defensarà?” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Naturalment. Em sembla essencial” (Maria Lluïsa Corominas Cuxart), “No sols és important, Lluís: és imprescindible en tots els aspectes possibles, on és necessari actuar” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), “I tant!” (Alexandre Perelló Perelló), “Molt important!” (Montserrat Orriols Arnabat).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui ens fan costat dia rere dia.
Nota: Tot seguit, adjuntem una foto que ens envià Elena Palau Calveres el 13 d’abril del 2025 en un missatge.
En el present, és quan s’enllaça amb els altres: amb els més vells i amb els més jóvens que nosaltres com també amb la terra on som i amb la terra on vivim.
assemblea-pagesa-6f (1)
Sexualitat matriarcal en parelles amb bona harmonia i en generacions d’emprenedores
Un altre poema en què el tema té a veure amb ancians que ja són casats cinquanta anys o més (i que, junt amb uns altres, podíem haver-lo posat en el punt referent a la sexualitat matriarcal), és “A Baldomero i Rosita” (p. 66), del 2006, en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho. Començarem dient que sembla com si l’hagués escrit un besnét i que l’escriptora, en un correu electrònic del 13 d’abril del 2025, ens indicava que, a una filla d’aquesta parella, “un besnét li va llegir el poema dels seixanta anys”. Diu així:
“Un ‘t’estimo’ des de l’any
mil nou-cents quaranta-sis,
vau dir SÍ al matrimoni
engendrant un compromís.
(…) Heu format la gran família
de quatre generacions,
a on regna l’harmonia
tota plena d’il·lusions”.
A més, l’autora afig que
“Al besavi Baldomero
li agrada molt resar,
es distreu jugant al dòmino (…).
La besàvia Rosita
li agrada molt cantar,
es desvetlla per nosaltres
i a tots ens vol ensenyar”.
Sobre aquests versos, diré que, com em comentava ma mare (1943) en l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, l’avi patern de mon avi matern (aquest darrer havia nascut en 1906), “moltes vegades, arribava (…) a casa i estava desenganxant el carro, l’animal; i la dona li deia coses, li parlava, li demanava (…). I ell, a vegades, a la tercera, li deia:
-¡Però, dona, espera un moment, que estic acabant de resar!”. Això sí: una religiositat naturalista, en què la Mare Terra té un paper molt important, principal, puix que simbolitza la terra, eixa font de vida que, per a una societat que, àmpliament, era agrícola, la sentia com una mare de qui tots podem alletar i amb qui hi ha bona harmonia.
Tocant a la funció de la besàvia, empiula amb bona part del simbolisme (i del seu paper en les cultures matriarcalistes): ella ensenyaria a cantar i, igualment, educaria els fills, els néts i els besnéts. Almenys, en major mesura que el marit i que els hòmens.
En acabant, capim que
“Els besnéts tenim el deure
de saber continuar,
la nissaga que emprenguéreu
quan tots dos us vau casar”.
Aquests versos reflecteixen molt el matriarcalisme: la bona cura cap als majors, de manera que, amb l’educació que reben els més petits, els xiquets i els jóvens, les generacions del demà aplanen el camí de la bona avinença i del bon lligam amb lo tel·lúric (ací, representat pels besavis).
Al capdavall, la poetessa torna a prendre la paraula i a menar-se als grans:
“Per molts anys i una abraçada
pel camí que aneu trescant,
hi ha un estel que encara us guia
i que us fa tirar endavant”.
Potser, l’autora es trobàs amb una parella encara esperançada, ja que fa al·lusió a una mena d’estel que és com la llum que veuen en un esdevenidor amb confiança.
Una altra composició també per a persones d’edat avançada (possiblement, amb uns setanta anys) i escrit en el mateix llibre de ramell, és “Quaranta anys” (p. 68):
“Un enllaç us unia en casament,
va ser un SÍ responsable amb alegria
i amb desig de donar-vos constantment”
l’u… a l’altre i, així, amb concordança, com unes ones de la mar suaus i, si no, moderades. De fet, com en moltes rondalles amb un fons paregut,
“La feina ha estat la bona fita
pare i fill, un treball de construcció,
ha permès una excel·lent collita
i els ha unit en la seva relació”.
Per consegüent, apareix l’arquetip del rei (el pare) i la bona connexió amb els súbdits (el fill), com en moltes narracions ancestrals.
Agregarem que
“Les nobles pubilles, en la perruqueria
mare i filla donant-t’hi el millor fruit,
engalanen els caps amb cortesia
i activen l’empresa amb traça i acuit”.
O siga que, altra vegada, es plasma un exemple de dones emprenedores, amb bona relació amb el públic i amb bon ull comercial.
Adduirem que
“Treballant i ampliant la dinastia
gaudiu ja, de dues nétes i dos néts,
són cors que us estimen cada dia,
són albades d’uns avis satisfets”,
perquè ha valgut la pena educar com ja ho feien els avantpassats: de manera matriarcalista, pensant en lo que, en més d’un Poble matriarcal, es diu la setena generació posterior. Ho captem en els bons fruits (els néts).
Finalment, continua l’esperança en la vida d’aquest matrimoni:
“el sender aplanat de cada dia”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Sexualitat matriarcal en parelles amb harmonia, fèrtils i de bon tracte
Continuant amb lo sexual i matriarcalista en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, ho copsem en el poema “Felicitats” (p. 54), relatiu a unes noces:
“Primavera és ja florida
i tu Josep et vols casar
(…) anireu junts a l’altar.
Heu preparat la nova vida
niu d’amor amb il·lusió,
compartiu cada diada
lleialtat i comprensió.
Si en els cors ha fet estada
(…) recordeu a cada albada
el bonic que és estimar.
I també feu recordança
dels amics i dels companys,
que us desitgen amb gaubança
felicitat i per molts anys!”.
Com podem veure, en primer lloc, apareix la idea de pacte (junts en l’església); després, una aliança que va unida amb bon cor, amb sinceritat i a posar-se en la pell d’altri.
A més, l’autora proposa que els nuvis, amb el mateix interés per la continuïtat del lligam que el primer dia, evoquen, cada inici del dia (moment, simbòlicament, associat amb l’esperança), les paraules amb què cada u dels dos prometé fidelitat i tolerància cap a l’altre.
I, finalment, Rosa Rovira Sancho indica la importància de tenir present els qui els han facilitat el camí i, per descomptat, els qui encara viuen i els aplanen una vida amb fruïció.
En una altra composició sobre el mateix tema (però relativa a una parella que celebra les noces d’argent, és a dir, els vint-i-cinc anys com a casats), com és “A la Josefina i en Francesc” (p. 63), captem trets matriarcals. Així, la poetessa trau que
“dues vides enllaçades
vàreu fer-ne un casament.
(…) una llar que és una toia
i és el somni dels casats”.
Per tant, connecta la llar (en línia amb el mas, i que és u dels punts que defineixen el matriarcalisme català) amb la figura del jardiner (qui s’assembla al pagès, per com tracta la terra i, així, la mare) i, de pas, amb els bons fruits que en resulten: les flors, senyal de vida que qualla.
De fet, com en la rondalla en què hi ha harmonia en un matrimoni (o bé en les relacions entre un parent comerciant i que compleix amb la dona o que la defén), l’escriptora comenta
“Heu tingut ja dues noies
resplendents com raigs de sol,
del jovent són les miroies
al poble de Monistrol”.
Al capdavall dels versos, afig que
“Camineu sense temença
el camí que us heu traçat:
guanyareu la pau intensa
benestar i felicitat”.
O siga que, per una banda, l’autora plasma l’esperit jove que encara conserven els pares (en la plenitud de la vida) i, igualment, com qui va cap al demà i algun dia es farà vell, ve a dir que la faena ben feta garanteix el benviure de la gent. Aquest detall està en nexe amb la tradició cultural catalana de terres de l’interior, de les muntanyenques i, ben mirat, de la societat que existia en la Catalunya del segle XIII, de què, en el segle XX, encara romania un tarannà en aquest seny.
Empiulant amb aquesta darrera centúria, en la composició “A l’Anita i en Pius” (p. 64), en el mateix ramell poètic, Rosa Rovira Sancho escriu sobre una parella que es casà en 1956:
“Dos carrers van unir-se en abraçada
(…) i enllaçant una unió sagrada,
en feren de la llar un santuari”.
Per consegüent, figuren detalls que tenen a veure amb els Pobles matriarcalistes: la fidelitat a la paraula (la persona és considerada així o aixà segons la seua paraula i com parla i com escolta), entesa com una cosa que no s’ha de profanar i, en segon lloc, la llar com a espai d’acollida i com si fos un temple.
A més, agrega que
“Cal Ton és botiga vella en el poble
(…) dispensant sempre un bon tracte noble
des del matí a la posta del sol”.
El bon cor tan comú en les cultures matriarcals.
Finalment, la poetessa de Monistrol de Calders addueix que
“Són cinquanta anys d’amor i harmonia
gaudint sempre de l’encís conjugal,
on heu combinat treball i alegria
amb un gran ramell de goig filial” .
Aquests mots podem empiular-los amb el fet que, com en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en aquesta parella, la part activa i la materna s’han combinat amb bona avinença.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Vivien com si fossen un tronc comú
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, vivien com si fossen un tronc comú? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web, amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En el meu mur, el 12 d’abril del 2025 i més avant posaren “Els meus records dels anys cinquanta [ del segle XX] són: com que havien passat la por i les misèries de la guerra [ 1936-1939], les dones de casa practicaven la familiaritat amb les àvies, amb les germanes, amb les cunyades, amb les tietes… Cada setmana (o cada quinze dies), unes i altres ens visitaven i s’estaven a dinar o a berenar…
Hi havia un sentiment de pertinença familiar, i els menuts sentíem històries i relats llegendaris de les besàvies de Tarragona i de les ties de Buenos Aires…
Els jovenets apercebíem un fort seny de pertànyer a la família” (Joan Marrugat), “Hi havia pocs diners, poc de màrqueting i poques modes, en comparació amb l’allau actual que ens anihila mentalment i nacionalment” (R. J. Colom), “Doncs, el que jo vaig veure, no. I amb majúscules: NO. Llàstima” (Anna Babra), a qui indicàrem “Gràcies, Anna. Els meus avis materns i els avis de ma mare (per ambdues parts), sí”, “Sí, sí, Lluís. Eren com un tronc d’un arbre que res les torcava, ni tombava. Elles, sempre unides, anaven sempre mirant d’anar el millor possible endavant” (Ramona Ibarra).
Quant a missatges, el 12 d’abril del 2025 i posteriorment ens escrigueren “Sí” (Francisca Farre), “Si. La meva àvia va bastir un edifici amb un departament per a cada filla. Totes juntes, porta a porta. I això, cara a fora, per a la gent de la vila, estava meravellós —per a mi, també, una familia extensa i grossa, plena de cosins i vida—.
Però, per dins, les germanes s’arrapaven. Ja saps com funciona la vida real: com a Zorba el Grec. Realment, un desastre, si ho mirem d’eixa perspectiva” (Xavi Portalés), “No crec: la mare era molt d’ella, no sé com explicar-ho. Personalista? Independent? No: ella era ella, estava per damunt de tot… Era molt seua. No es parlar mal de ma mare. Crec que la retracte.
Lluís, perdona: quan parle amb tu, és com si parlara amb mi. No sé si et sap greu: pense que aquestes converses ens acosten… Deu ser cosa de major” (Josep Ferrer Ferrer), “Tinc una anècdota respecte a la meua època de estudiant. Van venir a l’Escola d’Enginyeria Tècnica d’Alcoi als anys 1969, 1970 i 1971 un grup de bascs que pertanyien a la Congregació de La Salle. Entre ells, barrejats, hi havia algun membre d’ETA, amagat. Doncs ells, malgrat la cobertura que els donaven els frares, no se n’amagaven, de res, i, a la mínima, se manifestaven.
Arran de açò, vaig fer el comentari a un conegut, qui va dir que l’ETA va nàixer a un convent de frares comunistes del País Basc de França i jo li vaig dir ‘Totes les congregacions de frares i de monges practiquen el verdader comunisme: al si de sa congregació, obligats pel vot de pobresa que fan” (Antonio Bernabéu Pérez), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “Mira: vivien amb tota alegria, novetat. I les converses, fluïdes, perquè sempre tenien a qui ajudar i això els donava bona vida” (Lydia Quera), “La mama compartia més les idees. La iaia, no tant: anava més a la seva (era més generala)” (Montserrat Cortadella), “No n’és el meu cas” (Neus Homar Santaner), “Sí. A casa, tots units, com un arbre amb moltes branques.
Una família unida” (Rosa Rovira).
En el grup “Records del nostre passat”, el 12 d’abril del 2025 i després plasmaren “Tinc unes peces que les cuido com a relíquies (que ho són)” (Carme Redo Pons), “No. La resposta meva és ‘No’. Les meves dues àvies (nascudes en la primera dècada) van cercar ser, més o menys, independents. Cercar feina al tèxtil pel seu compte i un, més o menys, bon marit (En aquest seny, la van cagar: els meus dos avis, cadascú a la seva manera, eren uns tarambanes). No tinc constància de cap aliança (o complicitat) amb altres dones de la mateixa família/generació” (Xavier Cristòfol Mas).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Sexualitat matriarcal en terres de pagès i amb bona avinença
Prosseguint amb la sexualitat matriarcal, però en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, la copsem en la composició “Una rosa setinada” (p. 43), del 2018, quan diu que,
“Explorant per la parada
hi ha colors per escollir,
però el cor tria una rosa
setinada de robí.
Fina rosa bella i tendra
exalçant amor serè,
regalada amb simpatia
reconforta el nostre alè.
Regalem-la sens demora
en senyal de l’amistat”.
Així, l’autora indica quina és la classe de sexualitat que viuen tots dos i veiem que, a més, enllaça amb el matriarcalisme.
Un poema en què la captem, i en la mateixa obra, és “Felicitats i per molts anys” (p. 53), escrit amb motiu de les noces d’or, en dir que
“en Ramon Franch, el seu amor va donar
a la noia de cal Paneta en va ser l’escollida
per viure una vida i es volgueren casar.
Al mas Saladich van fer la niuada
dominant bon paisatge al cim del turó
a pagès van trobar la raó del seu viure
com una família d’humil vocació”.
Per consegüent, figuren trets dels qui ja escrigueren l’historiador Jaume Vicens Vives i Josep Pla, en nexe amb la pagesia.
Agregarem que, com ens respongué Rosa Rovira Sancho en un missatge de l’11 d’abril del 2025, “Sí, és així.
L’home ve d’un altre poble i es casa amb una noia d’aquí.
Viuen a pagès, però a tocar del poble”.
Després, podem llegir que
“Nasqué una poncella que els omple de joia
(…) i els dóna família més àmplia i sincera
on regna harmonia, avinença i frescor”,
detalls que ens han vinculat amb moltes persones del camp i de zones rurals.
Altrament,
“En Ramon integrat en les festes del poble
Reis, germandats, futbol, caçadors
enamorat d’animals i dels arbres
ocell caramellaire de bell cantador”
i, així, es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra (festes, associacions, fauna, flora i música).
La dona, com moltes, una persona interessada pels petits detalls i per la natura com també de l’evolució no artificial en la vida:
“Teresita humil, mestressa de casa
estimant la natura, joiell d’esplendor”
mitjançant flors i plantes.
A més, capim una parella molt oberta i disposada a fer costat, per exemple, a través de la saviesa de la vida i, de pas, en línia amb l’educació matriarcal:
“Disposats sempre a donar un somriure
a aquell que demani un savi consell
la porta de casa sempre està oberta
per l’amic que el va a veure, no es quedi al portell”.
Finalment, la poetessa de Monistrol de Calders ho explica en plasmar que
“Avui reforcem amb dolça tendresa
que duri per sempre l’amor del sentiment
doncs fa cinquanta anys que van fer la promesa
d’estimar-se sempre en ferm casament”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Que no vos deixàsseu arrossegar per grups o bé per modes
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven perquè no vos deixàsseu arrossegar per grups o bé per modes? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web, amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, l’11 d’abril del 2025 ens escrigueren “Sí. L’àvia, sobretot, ens deia que havíem de ser nosaltres mateixos,vestir com ens agradés, no deixar-nos manipular per ningú en la manera de pensar, ni de fer, encara que anéssim contracorrent, que no fos lo que, pel temps, tocava fer o ser” (Antonia Verdejo), “Sí. Abans, no hi havia tanta maldat. Quasi tots els dies estava ocupada: anava a aprendre de cosir” (Àngels Sanas Corcoy), “La meva mare va néixer al 1903. Sempre va deixar-me vestir com volgués. És clar que jo procurava fer-ho amb coherència. Estic molt contenta de l’educació de la mare!!!” (Roser Canals Costa), “La mare pense que deixaven molt al temps que vivien: la dictadura… I, és clar, estàvem en mans de l’Església i de la ‘Falange’. Encara com no li van fer massa cas i vam triar el nostre camí… i poguérem despertar-la. És el que pense, i em demane: ¿podia fer ella altra cosa?” (Josep Ferrer Ferrer), a qui comentàrem “Gràcies, Josep, per les teues paraules, i bon dia,
Quant a si podia fer res, és clar que, durant una dictadura, hi ha més limitacions i no és un règim precisament obert.
En qualsevol cas, nosaltres tenim la darrera paraula.
Ara hi ha accions que recorden la Segona República en temes relacionats amb l’Església i, al meu coneixement, la història hauria de servir per a respondre millor en cada moment”, “Sí: sobretot, les padrines… Sempre em deien que no em deixés influenciar per ningú. Diguem que tenia cap per a pensar lo que feia; i, si m’equivocava en alguna decisió, era per aprendre. Aquest consell el continuo practicant” (Contxi Enjuanes Carrera), “Segur que aquest avís era un dels temes que es deuria parlat a les cases de les famílies… Sobretot, amb el canvi radical que es produïa de la societat rural a la societat industrial. Segur que més d’una baralla s’havia de produir per aquests temes, en certa manera, revolucionaris. Aquest era l’esperit catalanista… Guardar el tresor de la llengua i de la nostra nació, després d’anys d’abandó per culpa de les dictadures i de les lleis espanyoles” (Daniel Gros), “Les moralitats de les dones d’aquella època eren ‘ad hominem’ i, com a molt, et deien que podies acabar així o aixà” (Joan Colera). Cal dir que “ad hominem” significa un raonament que s’empra per contradir algú, atacant el caràcter o, com ara, els costums de l’adversari. Més escrits: “No en tinc coneixement d’això per part de les iaies. Més aviat, havien de procurar per la seva vida, al dia a dia, que no ho tenien fàcil” (Nuri Coromina Ferrer), “Doncs sí. Tant la mama com la iaia sempre havien dit el mateix: ‘Siguis tu i no et deixis influenciar per res, ni per ningú’, ‘La moda no incomoda, però fes-la teva: no copies’. I així ha estat.
Amb la néta, el sistema està costant” (Montserrat Cortadella), “Ni l’àvia Teresa, ni la mama, mai em dir res de moda, de deixar-me arrossegar per ningú. Segons qui (o quins) sí. Això, m’ho recalcaven molt…
Em van ensenyar a saber-me defensar…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Jo, mai: un cop casada” (Lola Carbonell), “No és el meu cas” (Josep Castiñeira Cots), “Sí. L’àvia ho feia. Era molt intel·ligent, respectuosa i reflexiva. Sort d’ella” (Anna Babra).
En el meu mur, l’11 d’abril del 2025 afegiren “Prou feina tenien elles. Les modes mai m’han interessat, sempre he estat INSUBMISA I TRANSGRESSORA. ‘Esperit lliure’, en diuen” (Maria Dolors Franquet Calvet), “No, llevat de religions alienes o Opus Dei o grups comunistes i anarquistes com els que van matar i cremar familiars. Dels grups espanyolistes, ja ni en parlaven; i, a en Franco, l’escopien. Tot quedava clar” (Joan Claparols Vilamanyà).
En el grup “Antropologia UAB”, l’11 d’abril del 2025 plasmaren “Normalment, les mares tenen (gairebé totes) la tendència d’avisar, sempre a fi de bé. La meva no era massa pesada, però sempre anava ‘Mira amb qui vas…’, ‘Ja la coneixes prou?’. De la moda, deia que no s’havia de seguir,… al peu de la lletra: només escarnir-la” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931).
En el grup “Records del nostre passat”, l’11 d’abril del 2025 comentaren “Sí. La mare era molt estricta en aquests temes” (Montserrat Carulla Paüls).
En el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, l’11 d’abril del 2025 ens posaren “Ens educaven a fer bondat i a actuar com cal en cada ocasió” (Josefina Besora Oliva).
Finalment, ma mare, l’11 d’abril del 2025, per telèfon, em digué “Ma mare deia ‘Moda: yo te aborrezco’ [‘Moda: jo t’avorresc’].
Lo normal de les mares era aconsellar, però, després, deixar un marge de confiança. Ma mare deia, en relació amb mi: ‘La meua filla [Consuelo, 1943] va a València i porta diners. Jo dic que, si me l’ha de pegar, me la pegarà: vaja a València, vaja a Torrent’. Després, si eixa persona et respon: dóna-li corda, [posa-li-ho fàcil].
Per a mi, lo més important és sentir-te de gust i actuar de gust”. Torrent és una vila a uns 6km de la ciutat de València.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Agraïments a monitores, a padrins de noces i a dones fortes i que fan valença
Un altre poema en què capim el tema de la gratitud és “Gràcies Janina” (p. 92), plasmat per a una monitora, en posar
“Gràcies Janina, per les teves classes
gràcies Janina, pel temps dedicat,
gràcies per fer-nos sentir més joves
i l’any que ve t’esperem de bon grat”.
Un poc després, en el mateix llibre, el copsem en “Per tu, Paqui” (p. 94), fet per encàrrec d’un padrí de noces, quan un xicot diu
“Tu em vas apadrinar
en la pila baptismal,
jo avui faig el mateix
en l’enllaç matrimonial.
Rep doncs aquest present
amb tota cordialitat,
(…) us desitjo benaurança,
i felicitats per vostra unió!”.
Una altra composició de la mateixa corda, i en què es capta molt, és “A la nostra mare” (pp. 107-108), versos en què, a més, apareixen molts trets que empiulen amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:
“Jo voldria una paraula
que servís d’agraïment,
a la mare que ens estima
amb un cor sempre content.
Amb empenta decidida
vas saber tirar endavant” (p. 107)
i afig que
“Caminant al costat nostre
amb constant dedicació (…).
Ens portares a l’escola
a La Vall, per estudiar,
planejat, junt amb el pare
per tenir un bon demà”.
És a dir: la dona acompanya els fills, ella ha tractat amb el marit on calia que estudiassen els fills i, al capdavall, la seua proposta ha anat avant.
A banda, la filla li diu
“de la mestra que ha sorgit,
i amb la Núria i la Cristina
som tres noies de profit”.
En acabant, els versos plasmen detalls en nexe amb les arrels:
“Te’n recordes a Montcada,
amb el pare festejant?
Ara jo l’arrel segueixo
i la família va augmentant.
Aquest any, ja t’he fet àvia
(…) i també he fet tietes
amb deliri pel nebot”.
Després, inclou la tercera generació (els néts):
“Avui, estem al volt de taula
celebrant el casament,
i el bateig del nostre IÑAKI
perquè creixi dolçament”.
No debades, com a agraïment, exposa mots que connecten amb dones del primer quart del segle XX:
“GRÀCIES MARE, MOLTES GRÀCIES
per tot el que ens has donat,
per la força i el coratge
que sempre has demostrat”.
Finalment, figura el tema de la maternitat, de la mare protectora, qui, com altres persones, fa valença:
“GRÀCIES MARE, MOLTES GRÀCIES
Per aquest recolzament,
tan de bo! Jo pugui fer-ho
cada dia somrient.
I també dono les gràcies
als amics i familiars,
tot donat suport i ajuda
sempre sou al seu costat”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Pedagogia matriarcal i dones agraïdes, amb humanisme i educadores
Prosseguint amb el tema de l’agraïment en poemes de literatura matriarcal, en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, figura en la composició “Recollint seva llavor” (p. 50), quan, escrivint sobre Miquel Bosch i Jover (1900-1960), diu que
“És fill de la centúria
en Miquel Bosch i Jover,
ensenyant pedagogia
gran poeta arribà a ser.
De petit ja l’admiraven
quan cantava un rodolí,
arrels que ja brotaven
del seu poble calderí.
Anhelava la poesia (…).
Artés galant li dedica
un institut per monument,
sa llavor que fructifica
i s’escampa com el vent.
Entre línies de dolcesa
recollint seva llavor”
i, així, plasma la influència que ha tingut en persones de la vila i de diferents generacions.
Un altre poema, en el mateix llibre i en relació amb el tema, és “A la Dra. Conxita Capsada” (p. 80), escrit amb motiu del seu retir, en què copsem trets matriarcalistes:
“Tan sols la persona que neix bondadosa
és bona persona per la professió,
(…) amb un treball noble, de vocació.
Amb un munt d’històries sobre les espatlles
que estan enllaçades en un gran lligam,
(…) tu has estat bàlsam pel nostre reclam (…)
i cada dia sempre ple de gent,
amb el teu tracte gentil i amable
tothom en sortia més que content”.
Per tant, l’autora trau detalls que tenen bona acollida en els Pobles matriarcalistes: per exemple, la bonhomia, la noblesa i la benevolència.
Més avant, la poetessa de Monistrol de Calders indica que
“has fet de psicòleg o qualsevol branca
(…) hem comptat sempre d’un magnífic puntal,
el teu suport ferm ha estat gran ajuda”.
Al capdavall, es reflecteix la gratitud, en adduir que
“Per la teva paciència, moltes gràcies!
moltes gràcies per la cordialitat!
moltes gràcies et diem amb abraçada!
moltes gràcies per la teva humanitat!”.
Uns altres versos en aquesta línia i en aquest ramell de poemes són els de la composició “Molts gràcies Paquita” (p. 88), ací, en relació amb l’educació, en què exposa
“Voldríem expressar belles paraules
complaents amb caliu i agraïment,
per lloar una feina dins les aules
de molts anys dedicats a ensenyament.
(…) ensenyant les matèries amb saviesa
I educant els alumnes de l’Esqueix.
Ara toca recollir-ne la sembrada
tot gaudint de bona jubilació,
tots plegats t’enviem una abraçada”.
Per consegüent, Rosa Rovira Sancho posa la qüestió de l’ensenyança i la de l’educació, dos temes que tenen punts en comú.
Finalment, l’escriptora empra vocabulari del camp, de la terra, el qual empiula amb el matriarcalisme.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)