Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Serps, dones protectores i mares que salven filles
Prosseguint amb el tema de les serps, en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, l’investigador entra en un tema que resulta sucós, perquè captem la gran coincidència entre la realitat i els relats, no sols en els indrets de què ell fa esment, sinó perquè són semblants a molts altres llocs de tot l’àmbit lingüístic, on hi ha narracions d’eixe estil. Diu així:
“Sorprèn la facilitat amb què he trobat testimonis i que m’han relatat històries força increïbles de serps en les quals el protagonista no era un personatge anònim o llunyà, sinó ells mateixos o un parent o conegut molt immediat” (p. 46). És la típica contarella en què 1) una mare donava mamar a un fill però, entremig, 2) una serpent (animal tel·lúric i que empiula amb la maternitat), substitueix el xiquet durant uns moments del dia i en què, a més, 3) en el termini d’uns quants dies, el nin passa a estar molt prim, fins que, 4) la mare s’adona i el fill s’allibera i torna a beure lleteta maternal. Per això, el folklorista inclou aquests mots: “Finalment, van descobrir que, durant el dia, s’amagava a sota del mateix llit arrapada al sunyer” (p. 46). Ací podríem lligar la serp amb la foscúria, amb la terra (el llit) i amb el matalap (representat pel sunyer, la terra).
És més: Dani Rangil, com que la història li havia estat contada per una dona d’origen andalús, afig que, “Durant anys, vaig pensar que aquesta era una creença pròpia del sud de la Península Ibèrica, però Pep Coll ha recollit relats semblants de la gent del Pirineu català” (p. 46).
Unes planes després, en la secció “Tertúlia sobre serps”, u dels participants en la recerca conta amb uns mots que hem llegit en altres zones catalanoparlants: “La meva mare em va fer anar a cercar el meu pare a can Cinquanta. I, com que havia de travessar la riera i no hi anava, em va cridar:
-Què fas, nena? Que no ve el teu pare?
-És que no hi he pogut anar perquè aquí hi ha una cosa que no puc anar-me’n. A la que vaig per caminar, em ve al darrere i, a la que em paro, es torna a amagar.
-Ja vinc.
HI havia una serp… impressionant! La va matar amb el mànec d’un magall” (p. 51), és a dir, d’un lligó.
En el cas de què parlàvem, un personatge femení i no vinculat amb lo cristià, no pot travessar, perquè un altre (i que sí que és cristià) li fa de barrera. Ací, ben mirat, la mare salva la filla.
En un altre punt, “Serps amb serrellera o serpents”, el recopilador de Calella, tractant sobre alguns papers de les serps, escriu que la serpent “es pot menjar la gent i guarda tresors fabulosos en coves soterrades o en cambres ocultes de castells, en monestirs o en altres edificacions de l’antigor més modestes com can Salviró de Vallmanya” (p. 52). Per consegüent, la serp rep unes funcions més en nexe amb la dona com a protectora de lo tel·lúric i no cal dir que de la maternitat i de l’esdevenidor, ja que, per mitjà del passat, es pot perpetuar la vida (amb els qui es gesten en l’espluga i que, en acabant, viuran arran del part).
Així, com en altres llegendes (encara que recollides en l’obra sobre la cultura oral del Montnegre), apareixen texts de la mateixa corda: “A can Salviró, també hi ha anat a remenar molta gent cercant-hi or. Però, allà, no sé on han de trobar-ho, perquè només hi ha aquella mica de paret, hi ha aquell suro gros, aquell pla… Allà hi ha moltes serps. El meu avi n’hi va trobar una, de gruixuda, de no sé quants metres, un rellamp de serp un dia que hi anava a pasturar els porcs” (p. 52). O siga, copsem el detall dels qui, moguts pel desig d’enriquir-se (o, si no, més d’una vegada, d’eixir de la pobresa), intenten arreplegar or. Ara bé, igualment, capim el paper de sopluig maternal: el suro, com en aquelles contalles en què una filla viu en una surera (o, per exemple, en una alzina) que li fa de marona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Llops, óssos, serps, dones i trementinaires en la cultura tradicional
Tornant a l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Dani Rangil, l’autor posa l’apartat “Els pous per a llops”, un llop, sovint, vinculat amb raboses, amb dones, amb bacones… que es desfan d’aquest carnívor. Ací, la informació és diferent, però connecta amb la que hem esmentat: “Havien fet uns pous per als llops, hi deixaven una bèstia morta a dintre i, quan saltaven a dintre per menjar-la, llavors no podien sortir” (p. 31).
En la pàgina 35, li descriuen un fet que, com en molts relats, trau el tema de la convocatòria a sometent (junt amb trets comunalistes) i que la dona és encertada i amb espenta. En “Calella la Llopa”, indica que en Quico Coll, mentres baixava, va trobar una bèstia i que, “Al cap de pocs dies, en va veure dos [ llops] pel mateix indret i ho va fer saber a en Fonoll, batlle de la vila, qui va convocar pagesos i sometent per a capturar-los” (p. 35).
El narrador agrega que una dona descobreix que no era un llop, sinó un gos i, a més, reflecteix que ella era més culta que els altres: “Al cap de poc, també va arribar el masover comentant que, a Calella, havien mort un llop. La senyora es va témer el pitjor, va fer preparar la tartana i de dret cap a can Fonoll, on, veient el seu pobre gos mort i penjat, absolutament desconsolada, va posar el crit al cel tractant els presents d’ignorants i d’analfabets. Es va endur el cadàver de l’animal i el va fer soterrar a la seva finca del sot del Morer” (p. 35). A continuació, el folklorista català ve a dir-nos que l’animal fou mort perquè era un pastor alemany (que havien donat als propietaris de la masia), una espècie desconeguda en els anys vint del segle passat.
Una altra secció en aquesta obra sobre cultura oral del Montnegre és “Óssos”. Així, “de la presència dels óssos al Montnegre, no en tenim cap rastre, cap testimoni oral o escrit que ens pugui confirmar la seva presència” (p. 42), tot i que, “A Calella, tothom sap on és el Pati de l’Ós, lloc on se celebra un dels aplecs de sardanes més importants de Catalunya” (p. 42).
Al capdavall d’aquest punt del llibre, Dani Rangil escriu que, “Enmig d’una evolució cap a un passatge urbà gris, avorrit, especulatiu, despersonalitzat, comú a totes les viles de la rodalia, Calella ha preservat dues joies impulsades per uns batlles que es van avançar al seu temps: el Passeig de Manuel Puigvert o passeig de Mar i el Parc Dalmau o els Pins, amb una àmplia esplanada anomenada el Pati de l’Ós i una pedrera abandonada en un racó. Aquest parc era una finca privada fins que el consistori presidit pel batlle Jaume Dalmau la va comprar” (p. 43).
Quan l’estudiós ens porta a l’apartat “Serps”, ben prompte, ens parla sobre les trementinaires: “Durant més de vint anys, enmig de les herbes remeieres i aromàtiques, pots de mel i altres productes naturals que venia pels mercats, no hi va mancar mai una pila de potets petits amb una serp dibuixada a la tapa: l’ungüent de serp. (…).
Les trementinaires de la vall de la Vansa, a més de cuques, llangardaixos i herbes, utilitzaven serps en alguns dels seus remeis com un ingredient més (…). La fama curativa de les serps semblava patrimoni de bruixes, però això no va impedir que l’ungüent gaudís d’un gran prestigi social entre les classes humils” (p. 45).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molts oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Narracions de caire pagà, precristianes i sureres en el segle XX
Reprenent el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, l’investigador de Calella fineix el prolegomen dient-nos que, “tot el que expliqui d’ara endavant ha estat recollit de la tradició oral, llevat d’algunes llegendes que he consultat en fonts escrites per a complementar una visió panoràmica de l’imaginari que ha engendrat aquest petit país de valls, de muntanyes i de boscos atapeïts” (p. 15).
Posteriorment, passa al capítol “Llops” i, entre d’altres coses, trau un fet que és una realitat en moltes narracions, en la vida quotidiana de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en la poesia i en la música vernacles d’aquella època: “l’astúcia [de la guilla] sempre triomfa i treu profit de les qualitats masculines i, al llop, sempre li toca córrer els riscos i ser l’ase dels cops” (p. 22) com també el ruc de càrrega i més.
En la pàgina 23, Dani Rangil ens endinsa en un tema que han tractat alguns folkloristes: que el nom de determinats sants fou una adaptació de les cultures autòctones paganes. Com a exemple, indica que, “Tot i que el cristianisme va esdevenir religió oficial de l’Imperi Romà d’ençà del segle IV, les creences anteriors i el culte a divinitats paganes molt relacionades amb la natura ha perdurat fins al segle XX en els àmbits rurals (…) sota personatges del santoral cristià. Sant Llop absorbeix característiques d’un ésser amb probable origen precristià, el Pare Llop o encortador de llops” (p. 23), o siga, un encantador de llops. Cal recordar que aquest animal té molta relació amb els boscs i, així, viu més allunyat d’ambients urbans, i que pagà va unit a rural, a fora de l’entorn sota influència cristiana.
Resulta interessant i positiu que l’autor no sols plasme que, d’acord amb u dels seus informadors (Josep Camps), “En aquell temps, les esglésies tocaven la posta de sol” (p. 25), un detall que enllacem amb lo matriarcalista i amb l’agraïment a la mare (ens trobem en una de les etapes més obscures del dia) i que, al seu parer, “Altra vegada, aquests relats em confirmen que la memòria de la gent és moltes vegades més fidedigna del que ens pensem” (p. 25) i, per tant, el recopilador reflecteix una cultura servicial i respectuosa cap a qui li reporta.
És més: en el punt “El llop i el flabiolaire” (pp. 27-28), passem a un a narració amb molts punts en comú amb rondalles en què un personatge se’n puja a un arbre i s’allibera de llops… Ací, amb uns fets autèntics i difosos per la ploma de la folklorista catalana Sara Llorens, qui ho publicà en un butlletí en la dècada de 1920:
“El suro del Llop era una alzina surera foradada per dintre que hi havia en el camí de Sant Genís de Palafolls a Santa Susanna. Una nit, (…) Un flabiolaire, que havia anat a tocar a Palafolls i que tornava cap a casa, es va arrecerar una estona dins d’aquella surera” (pp. 27- 28), un detall que empiulem amb contarelles en què una filla que havia estat rebutjada pel rei, recorre a un arbre (mare) que li farà de protector, de sopluig.
Passa que una colla de llops s’atansen a l’indret i, llavors, com en altres contalles, el flabiolaire “es va enfilar dalt de la surera, on els llops no el poguessin arreplegar. (…) En veure’l, el van esperar a sota pensant que, tard o d’hora, hauria de baixar” (p. 28).
Aleshores, l’home “va agafar el flabiol que duia a la butxaca i es va posar a tocar. En sentir-lo, els llops (…) van fugir tots per allà on havien vingut. El músic va poder continuar el seu camí” (p. 28).
Finalment, escriuré que, abans del 2009, ja havíem accedit a una rondalla molt coneguda, si més no, a nivell escolar, “El flautista d’Hamelín”, i que aquell any llisquí que el flabiolaire simbolitzava el líder a qui segueixen els qui l’ouen.
Doncs bé, en la recerca sobre el matriarcalisme (en què començàrem a introduir rondalles en el 2020), hem captat que hi ha moltes contarelles en què, per mitjà d’un flabiol o d’una flauta, un home assoleix que o bé que ell vaja acompanyat de seguidors o bé que, mentres que sona l’instrument, amansesquen les feres (els adversaris) i que, al capdavall, cedesquen a les intencions del músic i, àdhuc, que reculen les injustícies amb què els contrincants pretenien fer de sobirans en el seu territori. I tot això, més d’una vegada, després que ell haja acollit amb bon cor i de bona gana el present, donat per una dona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
“Llegenda de l’estiuet de l’Arc de Sant Martí”, de Conxeta Fortesa
L’11 de novembre del 2025 recopilàrem tres llegendes en relació amb Sant Martí i que eixe dia havia plasmat Conxeta Fortesa en el seu mur de Facebook, amb el títol “Llegenda de l’estiuet de l’Arc de Sant Martí”, les quals comentí a ma mare, el mateix dia, per telèfon (https://www.facebook.com/share/p/1DNpWyQY8R). El text (amb lleugers retocs) diu així:
“LLEGENDA DE L’ESTIUET DE L’ARC DE SANT MARTÍ
Conta la llegenda que un dia del mes de novembre de l’any 337 que feia una fretada, Martí anava cap a Amiens a lluitar. A la porta de la ciutat, es va topar amb un captaire mig mort de gana i tremolant de fred. Martí va donar-li la meitat del recapte que duia i un tros de la seva capa, que va xapar amb la seva espasa.
La llegenda explica que, en aquell moment, el cel es va obrir, el sol va brillar esplendorós i es va formar un gran Arc de Sant Martí que va fondre la neu i va fer fugir la gelada. Per aquest motiu, es coneix el temps de bonança, que cada any hi sol haver a mitjans de novembre, amb el nom d’’Estiuet de Sant Martí’.
A la nit vinent, Crist se li aparegué vestit amb la mitja capa que havia donat al captaire i dient als àngels:
‘-Aquí teniu en Martí, el soldat romà que no és batiat: ell m’ha vestit’.
En despertar-se, Martí es va trobar amb la capa sencera i va decidir rebre el sant baptisme.
El folklorista Joan Amades situa la llegenda a Catalunya (n’Amades sempre agrana cap a ca seva) i així ho conta:
‘Un dia de fred rigorós, sant Martí passava a cavall per un bosc espès, situat en el terme de l’avui barri barceloní de Sant Martí, i trobà a un racó del camí un pobret que tremolava de fred i que cuidava morir-se.
El sant, ferit de compassió, s’arrencà l’espasa, va partir pel mig la seva capa i va donar-ne la meitat al pobre perquè pogués abrigar-se i combatre el fred.
Aquell pobre era el diable, que volia fer perdre al sant i, precisament, se li va presentar per induir-lo a partir la capa per tal que, així, mancat de la meitat d’abric, es morís de fred; però Nostre Senyor, que vetllava pel sant, al moment, féu apaivagar (i endolcir) la temperatura, és a dir, la féu prou suportable per a poder anar sense abric i, així, salvà el sant’.
Una altra versió de n’Amades diu ‘Una variant de la tradició diu que el pobre era Nostre Senyor, qui, desitjós de mesurar el grau de caritat del sant, se li presentà en forma de pobre, per veure què faria’”.
Llegendes en relació amb el part i amb la infantesa
Prosseguint amb la introducció de l’obra de Daniel Rangil, aquest enllaç entre el xicot i la dona d’aigua, fins i tot, fa que “El llevant va esdevenir un sot infinit orfe de rius, d’estanys i de vida i, al mar de ponent, l’aigua pujava cada vegada més amunt, desplaçada per tot allò que es dipositava al seu fons” (p. 13). Aquest fragment va acompanyat de simbolisme: mentres que la banda oriental perd, n’augmenta l’occidental (la de la posta i, així, la feminal) i, de pas, plasma que, com diu una dita, “Mentres hi ha vida, hi ha esperança” (ací, generada pel bon vincle entre una sirena que fa de mare i el jovenet).
A més, com si, igualment, hi hagués un acte sexual que porta a un futur part, l’animalet marí (Tetis) “sentia créixer al seu ventre la llavor que el Farellet hi havia dipositat just abans del desastre” (p. 13). I, com en una explicació de com naix un nin, el folklorista posa que “L’aigua assolia cada dia cotes més altes, fins a obrir-se camí cap a l’altra banda de la serra, arrasant tot el que trobava en el seu pas cap a la fossa immensa i erma de llevant. Tetis (…), en el darrer alè de vida, s’obrí el ventre amb una pedra esmolada i en va treure el petit Esmè, gegant del vent, fill de la sirena Tetis i del Farellet, nét del gegantàs Farell i d’una dona d’aigua” (p. 13).
Anem a pams: 1) l’altra banda de la serra és la vida fora del cos de la mare, la vida biològica i tel·lúrica, 2) després de trencar aigües, 3) tocant a l’alè, va acompanyat d’un tret matriarcalista (la pedra) i, així, inclou un pas que podem considerar que és fet per dones (la comare recorreria a eixa mena de sílex) i 4), com a resultat, n’ix el primer nét i es garanteix la continuïtat.
Aquest lligam és tractat com una serralada: “D’un munt enorme de penyals amuntegats, llençats pel Farell, s’havia format el Montseny. Tetis allargà els braços deixant Esmè sa i estalvi al peu del massís, essent el gegant del vent el primer poblador d’aquell món nou nascut” (p. 13). Aquest passatge pot evocar-nos l’instant en què la mareta agafa el nen que tenia en braços i, sense alliberar-lo per complet, el posa amb els peus tocant terra i l’agafa de la mà, per exemple, per a passejar tots dos.
Finalment, el narrador comenta que “La sirena (…) i les aigües de la seva mar s’escolaren totes cap al sot infinit dels erms de llevant, unint-se a les de la llunyana Mediterrània i, juntes, van avançar fins als peus del que havia restat de l’antigament extensa serra del Montnegre” (p. 13): s’havia iniciat la infantesa del nen (ací, la del nét).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Es casaren en la vila de la dona
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿es casaren en la vila de la dona? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 15 de novembre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Sí. És clar. ‘Si vols ser ben casat, casa’t amb algú del veïnat'” (Maria Dolors Sala Torras), “Sí” (Lurdes Gaspar), “Sííí. Tots dos eren de la mateixa vila” (Àngels Sanas Corcoy), “Els pares es van casar en una parròquia petita a prop del meu pare. Tot i que la mare vivia més lluny, també pertanyia a aquesta parròquia” (Rosa Rovira), “Ses dones, normalment, sempre es casaven al poble de la dona i l’home es mudava, normalment, al poble de la dona. Això de l’home anar a viure al poble de la dona era més relatiu, però les dones es casaven al seu poble.
Al meu poble, a la fi dels seixanta, hi va haver una excepció. Una dona que era d’un poble molt petit, Moscari, es va casar a la parròquia del promès, que era més grossa. Al final dels setanta, una dona d’Inca, qui venia d’una família molt pobra, es va anar a casar a Lluc, segurament, per no ser marmolada. El novii era de Caimari, però no tocava casar-se al poble de l’home i, en canvi, Lluc és de tothom, com Montserrat” (Rafel Gelabert), “Sí. Avui dia, per regla general, açò continua sent així” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí, era el costum: casar-se a la vila de la dona” (Margarita Frau Mir), “Sí” (Octavi Font Ten), “No ho sé” (Anna Babra), “Es van casar a la mateixa vila. L’àvia ja havia anat a viure allà” (Antonia Verdejo), “No, en la vila dels homes” (Joan Prió Piñol), “La meva àvia es casà a la ciutat del seu marit, però feia uns anys que hi vivia i treballava de costurera.
El seu pare, sent duaner, ella va néixer a Marsella i va viure en diverses viles rosselloneses. Sempre feia pelegrinatges, amb fills i sense el marit, cap a l’Alt Conflent i cap al Capcir, d’on venien, respectivament, son pare i sa mare. Visitava tots els oncles i cosins” (Lucila Grau), “Eren del mateix lloc” (M Pilar Fillat Bafalluy), “De la dona i de l’home” (Roser Canals Costa), “Sí” (Lydia Quera), “Sí. Era lo normal i continua encara” (Reme Canet, “Ma mare era de Gandia i mon pare era de Pego i es van casar a Gandia. Era en l’any 1955” (M Carmen Bañuls).
En el meu mur, el 15 de novembre del 2025 plasmaren “A la meua vila (Benifaraig), i diria que a la comarca (Horta), es casaven a la vila de naixement (o a la de residència) de la dona. També curiós que la família del nóvio pagava la casa, els mobles, llevat de la còmoda (o calaixera), que la pagava la família de la nóvia” (Antonio Palanca), “A Mallorca, sí.
S’home aportava sa cambra principal; i sa dona, sa segona.
Cada un, una caixada de roba de llit i de casa. Es mobles, a mitges” (Maria Galmes Mascaro), “La mama, com jo, era filla de la Figuera del Priorat…
Se’n va anar a treballar d’infermera a l’Hospital del Mar de Barcelona…
Allí va conèixer el meu pare i es van casar a Manresa” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “No. Mu mare es casà al lloc on vivia mon pare” (Conxeta Fortesa).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones d’aigua que encisen xicots i que empelten
Rondalles plasmades en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Daniel Rangil i Brunet (1956).
Un altre llibre en què capim el matriarcalisme és “Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (I)”, del folklorista Daniel Rangil (nascut en 1956 en Calella, una vila de la comarca del Maresme), del qual és autor i editor. Agraesc la generositat que tingué en enviar-me’l en el 2025.
Com a exemple, en la introducció (feta, en bona mesura, com si fos una llegenda), hi ha detalls d’aquesta corda. Així, amb lleugers retocs que fem ací, escriu que, fa molt de temps, “Enmig d’aquell inacabable muntanyam, vivien, d’ençà de temps immemorial, dos gegantasos. Farellet era fill d’una dona d’aigua a qui ni tan sols recordava perquè, encara molt petit, sa mare havia retornat per sempre més al palau d’argent sota les aigües profundes d’un gorg, quan el seu marit Farell, (…) per una disputa matrimonial sense transcendència, li havia retret el seu origen amb les paraules prohibides:
-Dona d’aigua havies de ser” (p. 11).
Sobre els mots que li diu a la dona i la resposta de la muller, figuren en més d’una narració i que, en aquest cas, ella torna a l’aigua, a un camp femení. Igualment, la dona té la darrera paraula i indica al marit què li és permés i què no.
Quant a la vida de Farellet, el fill gegant, el recopilador exposa que, “Al llarg de les centúries, Farellet creixia i creixia esperant assolir algun dia la grandària del seu pare, un pare que no havia perdonat l’abandó i que odiava l’aigua perquè li impedia arribar fins al palau d’argent i recuperar, de grat o per força, la seva dona” (p. 11).
Per consegüent, com en algunes contarelles, l’aigua fa de barrera a l’home, és una protecció per a la dona (que és qui comanda en eixe territori aquós) i, a manera semblant a l’arbre de la Bíblia i Adam i Eva, ací hi ha el palau (potser com a símbol del niu maternal, del santuari de la maroma amb els fills), edifici que, més encara, és de color obscura i molt present en relats matriarcalistes: l’argent.
El jovenet, com que passa per una fase d’explorador, s’acosta cap a la mar i, “en l’onatge tranquil, va sentir un cant encisador. La sirena Tetis feia temps que li tenia l’ull posat. Farellet havia passat d’infant a jove, formós com la mare i ben plantat com el pare (…). [ Tetis] Sabia que no podria resistir-se a l’encant de les seves cançons i que, tard o d’hora, el tindria al seu costat. A partir d’aquella nit, Tetis emergia la meitat del seu cos per damunt de l’aigua mentre cantava dolces melodies i el Farellet la contemplava i l’escoltava meravellat pel que veia i sentia del cim del Turó Gros estant” (pp. 11-12).
Sobre aquest passatge, direm que hem recopilat comentaris en nexe amb dones nascudes abans de 1920, que deixaven fer els seus marits… amb la seguretat que, al capdavall, ells seguirien les directrius que la muller hauria pogut marcar. Ben mirat, es reflecteix el tema de la bellesa durant la joventut, la dolçor musical com a atracció i, altrament, com a mitjà per a les relacions amb els altres.
Tot seguit, el fill raona amb son pare sobre la sirena i, com que l’adult considerava que cap dona procedent d’aigua era de fiar, el xicot hi vindrà una nit de primavera (p. 12). És a dir, en un moment de reviscolament de la vida…, àdhuc, nocturna, que és quan el minyó gegantàs s’atansa a la sirena i, així, l’empelt entre la terra (ell) i l’aigua (la dona).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El naixement del primer nét
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre el naixement del primer nét? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 14 de novembre del 2014 comentaren “Els agradava” (Anna Babra), “I tant!! Estaven joioses!!! Era sang de la seva sang i, encara que no fos així, elles els estimaven amb delit!!!” (Roser Canals Costa), “L’àvia, no ho sé. La mama va dir ‘Una altra dona per a continuar lluitant i rebel·lant-se’ contra el patriarcalisme…
Tinc tres filles… Tres lluitadores de mena” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Bon dia, Lluís,
Jo, com que vaig ser la primera, vaig peix.
El que sí que recordo és que una tieta paterna em deia ‘És que tu…, com que vas ser la primera…’.
Acompanyava, ajudava. En una paraula: una ruca de càrrega” (Montserrat Cortadella), “Res” (Lurdes Gaspar), “Que eren meravellosament felices: un present de la vida. Les meves àvies, a més, eren besàvies i, per a elles, el millor present” (Lydia Quera), “No t’ho puc dir perquè en sóc ignorant” (Daniel Gros), “Els néts són una benedicció, sobretot, si és l’hereu (avui dia això no es mira). En general, són una gran alegria” (Rosó Garcia Clotet), “Una dita: ‘El primer nat es diu Bernat. El segon es diu Marc. I el tercer, tant se me’n don'” (Montserrat Junqué Plaja), “Buff, sí!!! Era el més bonic, el perfecte, el més intel·ligent,… l’intocable. Sempre acompanyava l’àvia pel que fos. A la fi, va resultar ser un aprofitat i un dèspota, qui, segons paraules d’ell, quan la gent gran parlava, no se’ls escoltava perquè només deien bajanades. O sigui, el primer nét, un frau” (Àngel Blanch Picanyol), “No en parlàvem. Jo era la néta de casa i, a casa, tenia vot. Els meus cosins vivien fora i no en parlàvem massa” (Maria Dolors Sala Torras), “Bon dia,
En aquell temps, se’n tenien tants, de néts, que dubt molt que donassin més importància a uns o altres” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. Molta il·lusió” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol).
En el grup “Cultura mallorquina”, el 14 de novembre del 2025 i després plasmaren “Si era nin, festa grossa” (Maria Galmes Mascaro), “Que li havien de posar es noms des padrins paterns!!!!!” (Carme Garcia Cerdá), “Sa meva germana va esser sa primera de sa part materna i va esser gros, tant pes padrins com pes germans de mumare… i no cal dir que duu es nom de sa padrina paterna” (Angela Bosch Jerez).
Finalment, ma mare, el 14 de novembre del 2025, per telèfon, en relació amb els mots de Maria Galmes Mascaro, em digué que, “Quan naixia una xiqueta, hi havia qui deia ‘La mare ja s’ha arreglat una criada'”. Nogensmenys, m’agregà que el naixement del primer nét solia rebre’s amb joia.
Sobre el paper de la dona i el del marit en casa, recomanem recórrer a rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), a escrits de l’antropòloga Anna Boyé i a l’obra “Europa indígena matrilineal. Los vascos” (p. 97), de l’antropòloga basca Mari Carmen Basterretxea.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Bruixes que es reuneixen, sexualitat matriarcal i joia
Una altra rondalla que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, del folklorista català Gerard Canals Puigvendrelló, i en què es plasma el matriarcalisme (àdhuc, per mitjà de lo eròtic), és “La bassa de les bruixes”. Un pastor que anava acompanyat d’un jove, mentres que s’acostava el capvespre, trau dos detalls en nexe amb la dona: la fortalesa de les roques i l’espluga. Així, li diu: “Dormirem aquí, al peu de les roques, aprofitant aquesta mica de bauma que fan” (p. 171).
Més avant, l’home comenta al minyó que aquella terra és de bruixes i, empiulant amb això, li indica: “seguirem la ruta fins a Sant Joan de l’Erm i t’ensenyaré la bassota on es reuneixen les bruixes” (p. 172). Altra volta hi ha un empelt entre lo femení i lo aquós. Igualment, li agrega que, “enmig del bosc, en un lloc molt amagat, hi ha una tollota d’aigua estancada on, cada any, a la mitjanit del dia de Santa Coloma, hi fan aplec bruixes de l’Urgellet, del Pallars i d’Andorra. Diuen que, tantost arriben a aquell indret, es despullen de cap a cap, deixant la roba escampada pel bosc, i es banyen a la bassa totes plegades, fins que s’hi presenta el Gran Bruixot” (pp. 172-173).
O siga que la trobada se celebra la Nit de Cap d’Any, acull persones de diferents comarques catalanes i la nuesa és ben rebuda.
Quant al bruixot, el pastor el defineix com que “ell és tot gros i pelut de cap a peus, amb uns pèls negres i (…) com agulles de pi. En arribar al lloc, diuen que el bruixot també es despulla i que es col·loca al mig de la bassa, on totes les bruixes dansen al seu voltant i se li atansen una per una a fer-li un bes” (p. 173).
Com podem veure, el bruixot va associat a trets que ja escriu Pep Coll en la seua obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava” (pp. 96-97): cos pelut, sense vestit, colors negre i roig i residència en un lloc fosc.
Altrament, un dia, les dones, amb molta espenta, demanen a l’home que s’afaite perquè punxava. I, com que ell els respongué que no ho faria, elles recorregueren a les agulles que tenien i el punxaven a les orelles. Això féu que, “Veient el panorama, el bruixot va accedir a afaitar-se” (p. 173) i, així, es fa lo que vol la dona (ací, en col·lectiu i nombroses).
És més: com que el bruixot no sabia com fer-ho, “les bruixes van dir-li (…) que ja l’ajudarien elles” (p. 174) i passen a foguejar-lo.
En altres paraules, copsem que, com diu la dita, “On hi ha pèl, hi ha alegria” (en aquest cas, per a les dones),
Finalment, el narrador indica que, “A partir d’aquella nit, les bruixes encara feien més el bèstia a la bassa. Es rebolcaven sense parar a l’aigua fangosa i plena de pèls del bruixot, l’apotxonaven sense parar i es pixaven als joncs de la vora” (p. 174) i feien que plogués.
Per tant, es reflecteix un lligam entre l’aigua i la terra (el fang), la joia de viure la sexualitat (“Passar-s’ho com un porc en el fang”, que diu una expressió ben coneguda), hi ha una relació sexual entre elles i el bruixot (l’acte de rebolcar-se), pren part la besada (apotxonen l’home) i, a banda, elles són les generadores de la pluja (el jonc simbolitza els pèls del pubis).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Els aplecs de bruixes i de bruixots i el matriarcalisme rural català
Continuant amb la contarella “L’altar de les bruixes”, en l’obra de l’estudiós de Vic, també toca el tema de l’aplec de bruixes durant la Nit de Cap d’Any (la de Sant Silvestre), narrat de la sogra a la jove: “d’aquí res, és Sant Silvestre. Saps, nena? Per Sant Silvestre, les bruixes fan l’aplec a l’altar de les Bruixes…
La jove es va asseure al costat de la dona, escoltant (…).
-L’altar de les Bruixes és un penyal que hi ha a l’altra banda del Cantó, enmig de l’obaga de Llagunes, una mica més avall de la font d’Arminyana. Allà es reuneixen tots els bruixots i bruixes de les viles del Cantó i preparen les seves vileses. Allí decideixen sobre a quins camps han de deixar caure la pedra” (p. 167) i temes relatius a infants i a caps de bestiar.
Com podem veure, la reunió es realitza sobre pedra forta (el penyal), en plena foscúria, al costat de l’aigua i pròxima a una deu (font de vida). Ben mirat: 1) hi participen hòmens i dones, 2) el primer tema que trauen enllaça amb la terra (ací, igualment, en seny agrícola), 3) després, ho fa amb el símbol de la vida (els xiquets) i 4), al capdavall, amb animals (n’hi hauria que ajudarien a llaurar el camp, com ara, els bous castrats). Per consegüent, els trets són femenins i tel·lúrics.
Tot seguit, el narrador reporta sobre el paper de l’home (el boc de Biterna, és a dir, el diable) i sobre el de les dones. I tot, en un acte musical i eròtic: “Diuen que se’ls presenta el boc de Biterna i que, a canvi de la seva servitud, els dóna el poder per fer tot el mal que vulguin. Diuen (…) que ballen en rotllana les seves sardanes i contrapassos, totes despullades, fent salts d’aquí cap allà al voltant d’una gran foguera encesa per a l’ocasió. Jo crec que la Mirinyaca i la Peluda hi van cada any, a aquest aplec. (…) Crec que el mossèn de Biscarbó també s’hi ha deixat caure algun cop… Sí, sí, com ho sents!” (pp. 167-168). Com en molts relats amb danses nocturnes.
I més: la velleta li comenta sobre la participació del capellà en aquells actes i en temes de bruixes: “resulta que, en una casa de Biscarbó, van fer soterrar un oncle fadrí. (…) La família li va fer dir una missa, però van pensar que, d’honres fúnebres, no li’n calien. ‘Ca! No era pas cap mal home, les pompes ens les estalviarem!’, deien. El fet és que, al cap d’un parell de dies d’haver-lo soterrat, al vespre, quan feia poc que eren a dormir, van sentir un gran terrastall” (p. 168), “deia la dona, mentre la seva jove s’interessava, cada cop, més, per aquella història” (p. 168).
En altres paraules, hi ha una honra a la dona, simbolitzada per l’obscuritat, pel vespre (quan acorden què faran) i per la senzillesa de l’oncle.
Ara bé, com que, durant uns dies, continuava aquell soroll, tractaren de resoldre’l i, quant a la dona de la casa, “deia que el millor era fer-li dir les honres, ja que, segur que, així, s’acabaria el problema” (p. 168). En llegir-ho per primera vegada, el missatge que interpretàrem era paregut al de les celebracions en què les dones rememoraven els difunts de la família, del veïnat, etc.: la mestressa evoca el paper de l’oncle.
En un passatge immediat, l’hereu, amb un tercer parer, se’n va a consultar el bruixot de renom de la contrada: en Buraut de Bressui. El bruixot li demana qui sabia llegir en la vila i el xicot li diu que el capellà, amb qui el jove vinculava els sons nocturns.
Per això, posteriorment, el minyó se’n va escopeta en mà a cal mossén “i li va deixar clar que ja n’hi havia prou de tota aquella història. (…) a partir d’aquell dia, van tornar a dormir en pau i els sorolls van desaparèixer tal i com havien arribat” (p. 169).
Per consegüent, altra vegada és un jove (representant de l’etapa associada a la valentia) qui salva el col·lectiu i, de pas, l’indret.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.