Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
L’empelt pare-filla, maternitat i ritus de pas de la infantesa a l’adolescència
Una altra contalla que figura en l’obra “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros i en què capim trets matriarcalistes i passatges semblants a altres rondalles, és “El nen i la nena que l’un tenia el sol pintat a la cara; i l’altre, les estrelles”. Un rei tenia tres filles i cada una li diu què faria al monarca si es pogués casar amb ell. La gran, “un vestit que cabria a dintre d’una nou” (p. 19), això és, dins d’una dona (l’anou té a veure amb la primavera d’hivern, una de les estacions fosques i femenines); la mitjana, li respon un vestit que cabria a dintre d’una ametla. Ara bé: la tercera (la petita) tria pel camí de la maternitat i de dos fills (cada u, d’un sexe). No debades, li comenta “Jo tindria un noi i una noia; que l’un tindria el sol pintat a la cara; i l’altre, els estels.
El rei s’estava escoltant-ho; va i demana la petita i es casen” (p. 19). Per consegüent, fins i tot, la filla té la darrera paraula respecte al rei…, en el camp sexual. I més: ell, si més no, psicològicament, es casa amb la dona que ha triat fer vida d’acord amb les dues parts de la persona, no solament amb una. O, en altres mots, el monarca prefereix qui considera la persona més completa entre les tres filles, detall que empiula amb l’arquetip del rei, ja que cerca la integritat.
Continuant amb la sexualitat, “El rei se’n va haver d’anar a la guerra i la seva mare li va escriure quan la dona [petita] havia tingut el noi i la noia: va escriure al rei, que havia tingut un gat i un gos; i va i els agafa tots dos i els tira a la mar” (p. 19).
Un altre signe de la prioritat del rei per lo incorrupte és el fet que el narrador introdueix un passatge en què, àdhuc, apareix Nostra Senyora, una figura, per dir-ho així, sagrada, en els Pobles matriarcalistes. És un detall que no havíem capit en narracions semblants, fins al 18 d’agost del 2025, en tractar aquesta contarella: “El rei respon que, com mare-de-déu, podia ser lo que havia escrit ella i, a veure com anava la seva dona.
Sa mare li torna de resposta que estava molt mala i, ¿què va fer?: la va ficar entremig de dues parets” (p. 19), com qui envia el proïsme a l’ostracisme.
En el paràgraf posterior, un pescador troba els dos germans, els porta a la Casa de la Vila i, com que els veien tan formosos, “una dona d’allà se’ls va encarregar” (p. 19) i, així, es reflecteixen trets matriarcalistes: la bona acollida de la infantesa, el voler salvar els nens i, en tercer lloc, la figura de la mare de llet (maternitat)
Però Pau Bertran i Bros, simbòlicament, va més lluny en lo referent a lo que podríem dir el Yin i el Yang, tan habitual en moltes rondalles vernacles catalanes:
“-[ La dona] Els diu:
-¿Ja heu estat batejats?
Diu:
-No.
A l’un, al noi, li van posar Salvador. I, a la noia, Doloretes” (pp. 19-20).
O siga que, per una banda, captem la figura del Salvador, de lo que podríem dir el Mesies, la festa de Pasqua de Resurrecció (el xiquet), vinculada amb la primavera, amb l’estació del renaixement de la vida. I, per una altra, la mare abnegada, la mare que pateix, associada al seu fill (de qui no se separa) i a la tardor (una de les estacions de major foscor i que enllaça amb la dona).
“Després, quan van ser grandets, van anar cap allà on era sa mare i troben una casa i demanen acolliment.
El van dir que sí i els van anar a fer dormir a una casa que ningú habitava, una botiga de robes que se n’havia perdut amo i mestressa i tota la família” (p. 20).
És a dir: el folklorista de Collbató situa els dos xiquets en l’adolescència, puix que aquests darrer paràgraf enllaça amb la cançó “A la vora del riu, mare”, la qual plasma el pas de la infantesa d’una xiqueta als primers anys previs a la consolidació de la joventut, com una mena de ritu de pas.
No cal dir que, per eixe motiu, els pares fien una casa al noi i a la noia, com si fossen llogaters. Com quan u és xiquet i fa les cabanes, les organitza, les coordina,… però ací, amb dos germans carregats de simbolisme.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones organitzadores, Pasqua, l’enramada i tradicions matriarcals
Una altra cançó recollida per Sara Llorens, i d’acord amb el tema que ara toquem, és “Els dos marits (variant recollida a Collsacabra, Plana de Vich)”, la qual té uns versos que diuen així:
“-Ai, tia[1], el barret doneu-me,
el que solia portar;
tia, deu-me la guitarra,
la que solia sonar,
que aniré de porta en porta
a veure si em coneixerà.
Li cantaré una cançó
que ella em va ensenyar[2]” (p. 333).
El mateix 6 d’abril del 2021, Juanjo Martínez de Nova, en un comentari més en el meu mur, en relació amb Pasqua i amb les enramades, digué que “Això mateix m’ho conta ma mare, també de l’Horta.
A una parella de pasqüeros, li dedica esta historieta (eròtica-satírica) de Pasqua, d’humor molt valencià, Pep Botifarra”. I l’endemà, Neus Castellví Asensio, de Catalunya, escrivia “Una història interessant”.
Prosseguint amb el tema del festeig, direm que, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, hi ha l’entrada “Festeigs (els) de la Vall”, en què exposa sobre “el costum que encara creiem que s’estila en eixe poble, dit també Tavernes de la Valldigna, d’anar els fadrins a festejar a casa de la núvia, mudats amb la robeta de menjar bé i posats de capa” (pp. 83-84), com també que, “en els poblets, fins que el pretenent no entra en casa de la promesa, tenen els dos que festejar d’amagat pels racons (…); però, en eixe poble citat, anant el fadrí a veure la núvia, amb tal etiqueta i formalitat, donen a entendre que es respecten i es volen, nuvi i núvia, com Déu mana, podent evitar, sols així, els molts abusos a què es presten els festejos fets com, generalment, se solen fer. Per això, recomanem als festejants, el costum o modo de festejar d’aquell poble” (p. 84).
Tornant a la conversa que tinguí amb ma mare, en nexe amb el passatge del llibre “Estampas de Masarrochos” en què la mare i matriarca diu a la filla que traga el cobertor i que vaja cap al lloc de la casa on s’alça la millor roba, ma mare respongué:
“— Es preparava l’enramada del carrer com si fóra el dia del Corpus[3] i participava molta gent”.
Jo, immediatament, li diguí que recordava molt de lo que ella em comentava, puix que, durant cinc anys, jo havia viscut en el Carrer Major (en Alaquàs), u dels carrers per on passa el Corpus, eixe dia.
Després, ma mare em agregà:
“— No sé si t’haurà servit lo que t’he dit. Espere que sí”.
I li diguérem que sí, que era interessant i que ens havia servit. I ho era, entre d’altres coses, perquè aquestes informacions complementaven les ja existents i perquè, a més, n’aporten, de noves. Li vaig agrair el seu detall. Adduiré que ma mare esperava que la participació fos alta i jo, sense dir-li-ho, em feia l’efecte que no. De fet, podem dir que les primeres respostes en línia amb l’estudi foren més aïna de l’endemà, però, de totes maneres, no deixaren de ser sucoses.
Continuant amb la celebració del dia dels impedits en Massarrojos, quant a les reaccions d’algunes persones que escrigueren en el meu mur de Facebook a lo que ací hem transcrit (amb alguns retocs), foren, per exemple, “Molt bonic. Les dones sempre hem tingut un pilar bàsic a les cases” (Conxita Margarit Masana[4]), “Sobre la religiositat a les dones, he viscut experiències similars a la meva vila Vilavenut[5]durant la infància: Nadal, Setmana Santa, Corpus…” (Jaume Fàbrega[6]) o, com ara, “En religió, cadascú té les idees que té i la veieu com la veieu, però, a mi, m’encisaven les tradicions antigues, que no fossin com la Quaresma, no sols per llarga, sinó per la rigorositat que exigien A TOTHOM. (…) Els[7] [actes] que sé són de la meva jovenesa i de la meva infància, a les Borges del Camp, Baix Camp, el meu poble natiu. Són molt semblants als que expliqueu vosaltres. Recordo les catifes de flors per Corpus i Capvuitada; celebràvem la Capvuitada i encara se celebra, encara a la vila. Va ser una promesa que es va fer: deu fer cent, dos-cents o més anys (…) per una pedregada que hi va haver i que va destrossar les collites i els arbres. D’aleshores ençà, no n’ha fet mai més cap de tan forta” (Ricard Jové Hortoneda[8]).
I també en resposta a l’escrit de Massarrojos, Assumpta Capdevila, en el grup de Facebook “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, el 3 de juny del 2020 posava “Jo no en conec cap de documentada, però, com tu ja saps, a molts indrets de Catalunya, en l’entorn familiar, la dona ha tingut un paper organitzatiu i de comandament” i, immediatament, li plasmí “Cert: la dona és qui organitza i, a més, qui aplana el camí al marit. I això, acompanyat d’un fet que he recollit molt per Facebook: és molt mal vist que l’home abuse de la dona”.
Igualment, el 22 de gener del 2019, raonant amb un amic valencià que és capellà, ell començà a parlar un poc sobre el matriarcalisme en el País Valencià i hi afegí, poc i molt: “La dona és qui gestiona la casa. Si cau el paper de la casa, cau tot”. El 19 de setembre del 2019 pengí aquestes línies en Facebook acompanyades d’una foto d’una part de la recerca sobre els Sants de la Pedra (en què eren aquestes frases) i de les paraules “M’interessaria saber els vostres punts de vista sobre les frases del capellà en relació amb la dona en la nostra cultura” i, ben prompte, hi hagué responsions.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Es tracta d’un home, qui, ací, es dirigeix a una tia seua.
[2] No sols ell li cantarà una cançó,a sinó que, a més, figura un altre tret matriarcal: una dona (en aquest cas, la jove) ha estat qui li ha fet de transmissora del saber.
[3] En relació amb aquest “com si fóra Corpus”, en el llibre “El cançoner de Pineda”, quan parla sobre cançons d’enramades i d’altres festes de carrer, diu que, “Com a festes de carrer, tenim la de les Enramades (vuitada posterior a Corpus); la del dia de Sant Antoni, al carrer d’aquest nom, i la del dia de Sant Pere al barri dels pescadors.
En totes elles, s’hi solen fer ballades. Ara, amb cobla. Fins cap a fi del segle passat, amb dos flabiols i tamborí” (p. 276). Quan parla del segle anterior, es refereix al segle XIX, ja que Sara Llorens féu la recopilació en el primer terç del segle XX.
[4] 2 de juny del 2020.
[5] Aquesta vila catalana és en la comarca el Pla de l’Estany.
[6] 3 de juny del 2020.
[7] Ací, ell respon a una qüestió que jo li havia fet: “Són actes semblants als descrits, Ricard?”.
[8] Nascut en 1929.
Dones organitzadores, Pasqua, l’enramada i combregar impedits
Adduirem que, en el llibre “Estampas de Massarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, capellà de Massarrojos (una històrica vila valenciana, independent fins a 1899 i que ara forma part de la ciutat de València), publicat per Editorial Sembrar en 1950, llegim unes línies sobre el paper de la dona: “Tiene Masarrochos dos momentos cumbres de su religiosidad tradicional heredados de sus antepasados y que todavía hoy se mantienen con firme tesón los hijos de mi pueblo. Me refiero al comulgar de los Impedidos y Rosarios nocturnos del mes de Octubre.
El domingo In Albis siguiente al de Resurrección es el escogido para llevar la Santa Comunión a los enfermos e impedidos, proporcionándoles la manera de cumplir el precepto Pascual.
Previamente, ruega el señor Cura le avisen cuantos tengan familiares impedidos, achacosos o en edad avanzada, con el fin de visitarles y oírles en confesión preparatoria para recibir dignamente la Santa Comunión.
El sábado anterior, la esposa y madres advierten a los maridos[1]:
‘Demà és el Combregar dels Impedits; tindran la jaqueta nova, les sabates, etc., tot a punt per a acompanyar al Combregar[2]. Ja saps que van tots els hòmens’.
‘Fills: demà hau d’acompanyar al Nostre Senyor; no vos oblideu de portar l’enramada per al carrer’.
‘Filla: de la caixa on guarda la mare la millor roba, en trauràs el cobertor brodat, que posaràs en el balcó’.
Después de la Misa primera, se dan los toques para reunir a todos los fieles de la Parroquia. Mientras, las amas de casa o sus hijas colocan en los balcones los mejores ‘cobertors’. Los jóvenes esparcen olorosas enramadas a lo largo de la frontera; acuden todos en masa a la Parroquia, donde ya está puesto el Palio y las Banderas de la Adoración de hombres y señoras” (pp. 194-195).
Per tant, la dona actua, no ho ajorna, en el mateix seny que, en actes semblants, feien les dones en les Illes Balears, com ja em comentà Pere Riutort el 24 de desembre del 2019 per telèfon: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”.
El 2 de juny del 2020 llisquí a ma mare bona part de les línies sobre l’acte de combregar els impedits en Massarrojos, de què li havia parlat algunes vegades i durant una entrevista per telèfon, i em digué que, “A estos actes, no anaven dones, però, abans, normalment, era pel compliment de la Pasqua”.
Igualment, m’agregà:
“— Mon pare [, nascut en 1906,] duia el meu avi al be i el tornava al be”.
Altrament, el mateix dia ens indicà que eixa celebració “Era una festa gran i eren les dones les que, d’alguna manera, els recordaven [= als hòmens], perquè paraven més despistats, que havien d’anar a acompanyar-lo, el Santíssim. Era una festa gran. Participaven tots, llevat d’algú que no era d’anar per l’església, encara que, fins i tot, entre estos, també solien anar.
Eren les dones les que els mobilitzaven [= als hòmens]”.
En haver llegit a ma mare uns quants mots sobre la dona i com és ella qui marca el compàs 1) del marit, 2) tot seguit, dels fills i, 3) al capdavall, de la filla (tres fets que ma mare no ha posat en qüestió, tot i no dir-ho), ens adduí:
“— És com si fóra, d’alguna manera, quan fan el Corpus. I, en les cases, també: alguna casa pareixia un altar.
En Alaquàs, el combregar dels impedits, el celebraven el dia de Sant Vicent[3] [Ferrer].
Ben mirat, ens tragué que “Molts hòmens no tots els diumenges anaven a missa, però sí les dones”.
Tocant a les “enramades” i, a banda, a la Pasqua, el 6 d’abril del 2021 (que era Dimarts de Pasqua[4]), en el meu mur, escriguí “Conta ma mare, de l’Horta de València, i nascuda en 1943, que Dimarts de Pasqua era costum que, els que cercaven parella, anassen al treball però que, de vesprada, tractassen (com Diumenge de Pasqua i Dilluns de Pasqua) de trobar pasqüer (‘pasqüero’) o bé pasqüera”. Doncs bé, una amiga catalana, Montserrat Cortadella, plasmà “Una història més a saber, interessant” i, a continuació, Cristina Pons Claros (valenciana de Sueca) comentà que “Jo tindria uns deu anys, o siga, 1960, i recorde que la nit de Dissabte Sant, els nuvis feien una Enramada a la porta de la casa de la núvia.
L’Enramada era de pinet i penjaven flors i caramels; feien també serenates.
Quan algun xiquet anava darrere d’una xica, també ho feia.
Per a demanar pasqüera, ens ficàvem en dues filades: una, els xics; i, l’altra, les xiques. El xic anava i li xafava el peu a la xica; si ella deia ‘Sí’, podien acabar en parella de nuvis”.
Sobre aquests mots de Cristina Pons Claros, el 6 d’abril del 2021, Francisco Vall Llover escrigué: “Que bé que ho feu senzill i planer: una trepitjada i cap a casa amb la núvia!!!”.
Eixe mateix dia, llisquí a ma mare el post i els escrits de Montserrat Cortadella (“Una història interessant a saber”[5] havia escrit) i de Cristina Pons i, ma mare em respongué “Ací, això era al mes de maig. Els ‘pasqüeros’ que havien anat amb les pasqüeres i havien restat bé, anaven a les cases, feien enramada, música (‘¡Vinga!, ¡a esta xica, cantem-li!’, ‘¡Xe: anem a fer-los una serenata!’) i cantaven una cançó o dues o tres serenates a la porta de la pasqüera. Això, a les xiques, els feia il·lusió (‘Doncs, a mi, m’han cantat…’). I, així, es provava si tenien possibilitats de continuar com a nuvis”[6].
Notes: [1] Ací escrivim la transcripció adaptada i amb lleugeres rectificacions, com ara, “Combregar”, en lloc del castellanisme “Comulgar”.
[2] En relació la celebració del combregar, el 23 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, en un missatge, escrigué “Els Combregars. A Benigànim, se celebraven d’eixa forma, fins fa pocs anys. Cal dir que la parròquia ha estat regida per una comunitat de frares Agustins Recol·lectes fins el 2018. Ara tenim rector diocesà, com la majoria de les viles.
Al llarg del segle passat, tinguérem cinc ordres religioses: les monges paüles, les Germanetes dels Ancians Desemparats, les Agustines Descalces, els Agustins Recol·lectes i els franciscans. I un ermità. Les cinc esglésies són obertes al culte”. Com veiem, la religiositat és molt present en la cultura matriarcal. En demanar-li, jo, si encara perduraven els órdens religiosos que ell havia esmentat, respongué que “L’única orde que perdura hui és la de les Agustines Descalces de Sant Joan de Ribera, al monestir de la Beata Inés” i que, per tant, “només resten les [monges] de Benigànim i les de Múrcia”.
[3] Li demaní si es referia a Sant Vicent Ferrer i m’afegí que sí.
[4] En nexe amb aquest tercer dia de Pasqua, el 6 d’abril del 2021, Josep F. Nogués comentà “I el quart, el dia del rosegó”.
[5] En resposta a aquestes paraules de Montserrat Cortadella, li escriguí que jo ho havia demanat, a ma mare Diumenge de Pasqua, “perquè, en la cançó de Pasqua ‘Atxumbala’, diu ‘estos tres dies de Pasqua, són tres dies de jugar, / xics i xiques que no juguen, / vénen a doctorejar’, és a dir, a ‘xafardejar’ i jo intuïa que serien el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i Dimarts de Pasqua. I així era”. I, l’endemà, sobre aquest comentari que fiu a Montserrat Cortadella, Josep F. Nogués agregà “I el quart, el dia del rosegó”.
[6] Empiulant amb aquest comentari de Cristina Pons Claros, el 6 d’abril del 2021, Francisco Vall Llobera escrigué “Que bé que ho feu senzill i planer: una trepitjadeta i cap a casa de la núvia”.
Maternitat, flora, música, mel i dones sobiranes del segle XIX
En el llibre “Poesies festives”, de Maties Ruiç Esteve (1876-1956) i editat en 1977 per l’Ajuntament de Mislata (l’Horta de València), hi ha un poema (“Desde Torrent a Inglaterra”) en què es plasma el matriarcalisme, fins i tot, en el fet que la dona és sobirana. Tot seguit, n’escrivim uns versos (majoritàriament adaptats):
“Tens dins el cor el Tros-Alt
amb tota la Bosseria,
quan passa la Verge Pia
en sa carrera triomfal,
caent la flor natural
com pluja d’art, la més bella.
A cada tros, cantarella;
i el tabalet que obri el pit.
¿No estàs, ahí, amb esperit,
aplaudint-la en sa capella?
¿Saps què et dic? Que, ací, tot viu.
Ahí, amb gelor, quasi tiesos,
no sabran mai els inglesos
lo que és jugar a la piu.
Ací, l’Horta mos somriu.
El nostre peix no té espina.
Açò és la regió ¡divina!
¿Què saben tots aquells Lords
lo que és un ramell de flors
fet per mans de torrentina?
La dona, ací, és sobirana” (p. 86).
Com podem veure, apareix la figura de la mare (per mitjà de la Mare de Déu i de la terra que somriu als fills), la natura (la flor i l’horta), l’aigua (u dels símbols matriarcals, mitjançant la pluja), la música oral (la cantarella) la maternitat (el vincle entre Nostra Senyora i qui és en la capella), el ramell de flors (molt típic pel mes de maig), que la dona té la darrera paraula, que es fa lo que ella vol i, finalment, la melositat.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Emparaven els més febles
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿emparaven els més febles? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 15 d’agost del 2025 ens comentaren que, “En acabar la guerra franquista, l’estiu del 1939, els meus avis van recollir a casa una senyora veïna que ara vivia sola, amb un marit i un fill morts al front de l’Ebre, i sense més família: la senyora Pauleta.
Ajudava a la neteja de la casa i a les feines de la cuina… A mi, de quatre anys (1951), em va fer de mainadera.
Va viure a casa dels avis fins el 1952, en què va morir.
La varen soterrar al nínxol familiar del cementiri local” (Joan Marrugat), “Sí. Sempre” (Eusebia Rayó Ferrer), “Per lògica, sempre ho solem fer” (Àngels Sanas Corcoy), “No sé si és exactament això però, a casa l’àvia Maria, quan la meva àvia era petita, el meu besavi va llogar un mosso que cuidava els ramats.
Era molt jovenet i no tenia pares. Amb el temps, els meus besavis, perquè no estigués sol, el van adoptar i li van donar els cognoms.
Jo no el vaig conèixer, però la meva àvia en parlava com si fos el seu germà de sang” (Àngel Blanch Picanyol), “No ho tenc present” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. I ens ensenyaven a fer-ho” (Rosó Garcia Clotet), “Tant com podien, la mama i la iaia. Però eren del tu a tu, després de veure el que feien, quan ho deixaven a l’església.
A prop de casa, hi havia una casa de caritat, aquelles que tenien una finestreta per deixar-hi el nadó, ja que allà anaven directament, quan sabien que necessitaven” (Montserrat Cortadella), “A casa meva, el que feien era donar-te eines. Sempre cercava.
‘Tu: ni de davant, ni de darrere. Tu sigues del mig, que fotràs lo que et donarà la gana’. Sempre cercava un raonament que fos creïble, real.
‘Jo t’ajudaré en lo que siga’. T’ensenyaven a no ser feble, a lluitar” (Maria Dolors Sala Torras), “Sí. I la meva àvia, els meus oncles… Tot salvà molta gent de les malifetes de Franco” (Lydia Quera).
En correus electrònics, el 15 d’agost del 2025 ens posaren “Bon dia,
Sí. A casa, sempre s’emparava els més febles per davant dels forts i valents, que ja es cuidaven sols, i era igual que fossin persones o animals.
També recordo la mare mirant els partits de futbol. No li importava quin equip jugués, però se’l mirava amb entusiasme i sempre anava a favor dels que perdien i s’enfadava si els guanyadors no els deixaven fer, almenys, un gol” (Rosa Rovira).
En el meu mur, el 15 d’agost del 2025 plasmaren “La meva mare, sí. Cada setmana anava a visitar (i a fer companyia) una velleta del carrer, que estava sola. Li portava menjar fet per ella i la rentava cada setmana… Perdia una estona per a ajudar: sempre la tenia.
Va néixer el 1904. Era infermera” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).
En Twitter, el 15 d’agost del 2025 ens digueren “La meva àvia (1897) i la meva mare (1921) protegien primer els seus fills; després, les persones grans de la família. I, per últim, la resta de persones presents” (plouifasol).
Finalment, ma mare, en una entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2029, em digué que una tia fadrina (la tia Vicenteta), qui era germana de l’avi patern (1874) de ma mare, potser passàs un ensurt en la guerra, li entrà fluixedat a les cames i sempre caminava agafada del bracer de la cunyada (l’àvia paterna de ma mare, nascuda en 1878). Entre d’altres coses, cosia i feia punt de ganxo.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
La dona en el matriarcalisme de la Catalunya del segle XIX
El 22 d’abril del 2020, Francesc Castellano, en un altre correu electrònic, em deia que, “si t’interessa, puc fer-te algunes aportacions sobre el paper de la dona en les famílies de classe alta de Barcelona (i aquí sí que entra ben clara la figura de la matriarca) i una cosa que crec interessant: la preparació dels fills per a succeir els pares en els negocis, totalment en paral·lelisme amb les iniciacions dins les societats tradicionals africanes, l’endogàmia d’aquestes famílies i situacions que semblen tretes d’antigues novel·les de lords i ladies angleses, però ben nostres”.
És clar que, sense pensar-m’ho dues vegades, li diguí que sí per aquests temes. Així, l’endemà, 23 d’abril del 2020, ell enviava un escrit extens en referència a la burgesia barcelonina: “Primer, cal marcar dues altes burgesies: la ‘tradicional’, la dels segles XVIII i bona part del XIX, jo diria que 1860, més o menys, discreta en la seva forma de viure, dins els murs de la muralla de la ciutat fins que va començar a construir-se l’Eixample cap on van desplaçar-se; en bona part, es dedicava al tèxtil i al comerç, tant cap a Amèrica (especialment, cap a Cuba i cap a Puerto Rico) com cap a les Filipines. Alguns van dedicar-se al comerç d’esclaus, com els Vidal-Quadras i els avantpassats d’Artur Mas, el que fou president de la Generalitat. La seva ideologia era catòlica, conservadora i, en alguns casos, lligats al carlisme”.
Fins ací, la burgesia que es dedicaria, àdhuc, als negocis a nivell internacional. A continuació, n’inclou una altra, procedent de les viles i que és la que més empiula amb l’estudi. Tot i això, direm que convé tenir-ne present ambdues, motiu pel qual no n’he exclòs cap. La lletra negreta és meua.
“Una segona burgesia neix amb el gran desenvolupament tèxtil i, en bona part, no era de la ciutat; provenia de pobles de tot Catalunya, on van aixecar fàbriques tèxtils aprofitant la força dels rius (el Llobregat i el Ter) i algunes fargues de metall, especialment, al Ripollès, terra ja tradicionalment lligada a la transformació del ferro de segles enrere. Les fàbriques tenien, en molts casos, grups de cases en què vivien els obrers, que, en la majoria dels casos, no cobraven en diners, sinó en vals per gastar comprant menjar en els economats al preu que, lògicament, marcava l’amo; negoci rodó. Eren les famoses ‘colònies’, moltes perfectament conservades; i alguna, convertida ara en museu. Molts van establir-se a la nova Barcelona, també a l’Eixample, fins que, a principi del segle XX, ja van desplaçar-se cap a la zona alta, en aquells moments, viles que feia poc s’havien incorporat a la ciutat: el més important, Sarrià, i el barri de Pedralbes, on hi ha la crème de la crème d’aquesta gent.
Aquesta segona burgesia va ser ennoblida, en alguns casos, per Alfons XIII, com el cas del comte de Godó. Aquesta és, precisament, la més interessant d’estudiar. Practicaven l’endogàmia[1], en casaments concertats entre famílies i sempre de la mateixa classe, mai amb gent que fos més baixa socialment. La seva ideologia oscil·lava entre el conservadorisme molt carca, en alguns moments, lligats també al carlisme, com una resta de la seva procedència lligada a la terra, i un lliberalisme més de paraula i d’acció política que no de fets”.
Francesc Castellano addueix que “Les filles d’aquestes famílies estudiaven a escoles de monges, aprenien una mica de francès, a tocar el piano, a seguir les infinites regles de comportament i totes les absurdes regles ‘pecat / vergonya / això no ho fa una senyoreta bé…’ i a mantenir una mínima administració de la casa. El fort de l’ensenyança d’aquesta administració estava en mans de les mares. El moment culminant era la ‘puesta de largo’, festes amb molta gent, tots coneguts, és clar, de les famílies de la mateixa classe; allà hi havia totes les possibilitats (i esperances dels pares) que la nena observés el fill (a poder ser, l’hereu, el fill gran que heretava els béns i negocis de la família) d’una família igual. Si la nena no tenia cap germà i era la primera de les que poguessin haver-hi, era la pubilla (el mateix que l’hereu, però en femení). El lloc tradicional de diversió i de contacte social era, sobretot, el teatre del Liceu on, a banda d’òpera, s’hi havien fet balls de màscares de Carnaval on també era possible pescar marit; com que el Cercle del Liceu era un grup molt selecte de famílies, era exactament el mateix que les ‘puestas de largo’ amb la mateixa funció”.
A continuació, passa al paper de la dona com a matriarca i ho expressa amb aquests mots: “Un personatge essencial d’aquestes famílies era la vella, la matriarca, anomenada la ‘mamà’, amb accent, com he marcat, amb pronunciació castellana. Aquesta era la que mantenia les tradicions familiars remuntant-se, en alguns casos, a unes quantes generacions enrere, la que solia donar el vistiplau en els festejos ja que (per xafarderies entre matriarques de les famílies) ho sabia tot de tothom. La ‘mamà’ solia tenir el seu capellà confessor (molts cops, jesuïtes, però no sempre), qui també portava notícies d’altres famílies i, fins i tot, feia de factòtum, el portanoves de diferents famílies i enllaç entre elles; no es feia res que afectés la família (no els negocis) que la ‘mamà’ no beneís o censurés. Algunes d’aquestes famílies[2] tenien cases d’estiueig a viles a trenta, a quaranta o a cinquanta quilòmetres de la ciutat on, a l’estiu, es feien festes molt decents als seus jardins, ja que moltes d’aquestes cases eren autèntics palaus (el del comte del Godó o el del marquès d’Alella, a la vila d’aquest nom, poden ser-ne exemples). Quan es casaven, anaven de viatge de noces a París, una tradició molt barcelonina. Ràpidament, calia tenir un fill, a poder ser, uns quants, ja que la mortaldat infantil era elevada i calia perpetuar l’espècie.
Els fills, mentre eren petits, estaven en mans de les mares, a vegades, d’una mainadera, fins que anaven a l’escola, generalment, de capellans i, en molts casos, a la Universitat[3], on solien estudiar Dret. Però el més important era que els pares portaven els fills a les fàbriques a aprendre, ja quan eren adolescents, com funcionava, quines eren les funcions de cadascú dins l’empresa i, sobretot, que els treballadors veiessin qui era el futur amo i senyor. Si la fàbrica era fora de Barcelona (per exemple, a les colònies tèxtils), el fill acompanyava el pare de tant en tant, exactament, pel mateix aprenentatge (…).
A les fàbriques, hi havia una lògica explotació sexual[4], noies que, si volien prosperar dins l’empresa (passar a encarregada pot ser un cas), havien de sotmetre’s als requeriments (no als de l’amo, sinó als del director o als de l’administrador). L’amo estava lluny, però el director o el contramestre estava al costat”.
Quant a la llengua, en aquestes famílies benestants barcelonines o molt pròximes a la Ciutat Comtal, Francesc Castellano escriu que “Aquesta gran burgesia va abandonar el català cap a principi del segle XX, sobretot, després de la Setmana Tràgica; el consideraven una llengua tant sols útil per a parlar amb pagesos i amb gent baixa; curiosament, musicalment, era wagneriana i, a les seves festes (i quan s’unien a la vila, en les Festes Majors de les viles d’origen o d’estiueig), ballaven sardanes, dansa molt casta i pura, tan sols donant-se les mans molt castament, i això era el seu únic punt de catalanisme clar.
(…) La petita burgesia volia imitar la gran, però no sempre ho podien fer, ja que el seu capital era menor. També estaven en bona part lligats a l’Església, però, ideològicament, molt més evolucionats i progressistes; és interessant senyalar que alguns eren maçons. Aquesta ja va omplir la ciutat de fills segons que eren advocats, metges, notaris…
(…) Les filles d’aquesta burgesia menor eren una mica, tan sols una mica, més lliures que les de la gran burgesia, tenien tractes amb altres noies dels barris, podien anar a passejar per les Rambles, el Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya, els llocs una mica més populars; i, encara que els matrimonis solien cercar-se també entre iguals, ja no era tan insòlit que es casessin amb nois de famílies populars, però, això sí, molt cercats i, a poder ser, amb negocis pròspers o amb possibilitats reals de prosperar. Aquesta burgesia no va abandonar el català i, fins i tot, va estar al darrere de moltes institucions culturals ben vives avui dia i, d’ella, han sortit alguns dels dirigents socialistes actuals o passats (Narcís Serra, els germans Maragall, l’Obiols,…). Aquí ja no hi ha la figura de la matriarca tan clara com a l’alta burgesia; és tant sols l’àvia, respectada i tinguda en compte, però sense més”.
Considere important aquest aclariment.
I, com que Francesc Castellano Vilamu és un home que coneix prou el tema, al capdavall d’aquest correu electrònic, diu: “En fi, penso que he donat una pinzellada d’aquestes famílies; és un tema molt, molt extens i hi ha llibres dedicats a algunes de concretes, com els Godó (als qui, personalment, tinc certa ‘tírria’, ja que el meu pare va treballar prop de vint-i-cinc anys al diari) o els estudis que Francesc Cabanas hi té dedicats. El mateix Santiago Russinyol va escriure una obra teatral molt divertida sobre l’alta burgesia, anomenada ‘Gente bien’, que fa pocs anys van convertir en musical amb un èxit impressionant i, justament, el paper més delirant (i sensat) de tots és la vella, la matriarca, la qual refusava de totes, totes, a parlar en castellà”.
Veiem, doncs, altra vegada, com són les dones qui més han conservat les tradicions, els costums, la cultura tradicional, el saber transmés de generació en generació i no cal dir que… la llengua catalana.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] L’endogàmia és la reproducció entre individus de la mateixa localitat. Prové del grec endo (‘dins’, ‘en l’interior de’) i gàmia (‘unió’, ‘matrimoni’).
[2] Parla de famílies adinerades, tot i que veiem que més d’un tret és extrapolable a moltes famílies catalanes i catalanoparlants.
[3] Ens parla d’una família que, encara que benestant, tenia assimilat que era interessant estudiar en la universitat, un punt a tenir present.
[4] Trobem que l’explotació sexual és vinculada amb el món capitalista industrial, puix que no parla de temps anteriors i, a més, com un pont cap a la prosperitat econòmica de la dona i, altrament, a costa de l’home, un fet que no va en línia amb la cultura catalana. Recordem que, en els segles que parla, el sistema judicial ja no era el català (tot i que es conservava en part), sinó el castellà, de tradició conservadora i repressiva.
[5] Observem que posa, en primer lloc, un germà, i és amb la ment oberta als parents.
Dones que salven les germanes, amb molta espenta i humanes amb els súbdits
Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en l’obra del folklorista de Collbató, és “Les tres filles del rei”. Comença dient que “una vegada era un rei que tenia tres filles i se’n va haver d’anar a la guerra i va deixar les tres filles al palau. (…) els va encarregar, en gran manera, que no obrissin la porta per ningú, al vespre” (p. 11). Per tant, copsem una contalla que atorga importància a l’inici de la foscor del dia i, així, a un dels dos moments del jorn simbòlicament vinculats amb la dona.
El relat va en línia amb uns altres, llevat, com ara, de quan enllaça la filla petita amb una figuera, amb una figa i, àdhuc, el narrador diu que “la [ germana] més gran se la va menjar i la mitjana, també; però la petita, en compte de menjar-se-la, se la va posar a la pitrera, fent veure al pobre que se la menjava” (p. 12). És a dir: per un moment, apareix una escena que, sense ser eròtica, sí que té a veure amb les mamelles: la xiqueta se la fica en la banda dels pits, un detall que no havíem capit en cap altra font. Afegirem que aquest pobre feia de cap de colla d’uns lladres.
Més avant, l’home s’acosta al dormitori de les filles i, altra vegada, és la xicoteta qui se salva i allibera les germanes: li tanca la porta i talla el cap a dos companys del lladre (per mitjà d’un sabre que tenia el pare de les tres xiques).
Quan les germanes veuen lo que ha aconseguit la petita i com era la porta, diuen “¡Reina santíssima!”, un tret que hem captat en altres relats i en algun poema matriarcalista.
En un passatge posterior, el capità dels malfactors es presenta al rei (qui havia fet una promesa), qui li va demanar què volia. Llavors, el lladre “li va respondre que volia una filla seva. I el rei li va dir que triés, de les tres, la que volgués; de seguida, diu:
-La petita” (p. 14).
Ara bé: com que la xiqueta no volia casar-se amb l’escurabosses, se les enginya i s’acosta a boscs molt estranys. Com a exemple, troba dos hòmens pobres, demana ajuda, li fan costat i, més encara, u li comenta:
“-Mireu: aquí hi ha un roure que és buit de dintre. Fiqueu-vos-hi i no tingueu por que us trobin.
Els pobres se’n van anar i ella es va amagar a dins d’aquell roure” (p. 16), això és, dins de la mare representada per la figura de l’arbre (el qual, ací, empiula, entre d’altres coses, amb la fecunditat).
En reconéixer ella els lladres i que ja havien fet via, se n’ix del roure, troba un home amb un ruquet (p. 16), qui li indica sobre la vila següent. Ja en l’indret, “troba una pobra i li diu:
-¿Em voldríeu canviar el vestit amb el meu?
Diu:
-Aneu, aneu, que us en burleu vós (¡Com que portava un vestit tan bo!…)
Diu:
-No: que us ho estimaré molt.
Es van canviar el vestit i, acabat, la noia li diu:
-Ara: ¿em sabríeu dir si, en aquest poble, hi ha cap casa que cerquin minyona?
Diu:
-Sí: a la rectoria, en cerquen” (p. 17).
Aleshores, la fadrina, pensant en la rectoria i en la faena que hi faria, s’acomiada de la pobra, entra a la vila i el rector la lloga (p. 17).
Nogensmenys, un dia, quan era vespre, la minyona se’n va a dormir i s’emporta un gosset que tenien en l’habitatge, el qual facilitarà que un lladre no puga fer maldat en la casa. Tot seguit, el capellà, demana a la xica:
“-¡Reina santíssima! ¿Què és, això?” (p. 18) i, així, altra volta, la consideració de reina enllaça amb la figura de la dona.
Ben mirat, la joveneta conta les vivències al mossén i ell escriu una lletra al monarca, qui feia temps que no tenia cap nova de la filla.
Finalment, “El seu pare la va anar a cercar i, quan va arribar al palau, (…) les seves germanes la van abraçar i la van estimar molt, però ella, al cap de poc temps, va morir de tristesa” (p. 18), un final ben diferent als habituals, sobretot, quan una filla amb espenta, forta i eixerida, ha superat tantes proves i, a banda, ha alliberat les seues germanes i ha mostrat molta generositat i molta facilitat per a les relacions amb els súbdits (recordem que ella és una princesa filla d’un monarca).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones majors transmissores de cultura tradicional matriarcal i de saviesa
Una font en què es plasma el paper de la dona com a transmissora de la cultura tradicional catalana és el llibre “La mel i la fel”, de Carme Miquel, el qual fou editat en el 2005 i se situa en la comarca de la Marina Alta a la darreria del segle XIX. Així, capim que “La tia Pepa el Francés, la veïna de tota la vida de Maria la Moteta, durant molt de temps, havia plorat la mort del fill únic” (p. 82) i que era vídua “quan encara era jove. La casa de Maria, amb freqüència, ha sigut recer per a aquesta dona. En aquesta llar, ha exercit, de vegades, de mare i, de vegades, d’àvia” (p. 82).
En aquesta funció de l’àvia, l’autora inclou uns mots sucosos, mitjançant un personatge que podríem qualificar com la Mare Natura i que, fins i tot, apareix en algunes rondalles en què una velleta és qui més contarelles comparteix en la vila, com és el cas d’una contalla recollida pel valencià Ximo Caturla: “Paraules assenyades, saviesa de dona. La veu de la tia Pepa el Francés és el fil que lliga les històries viscudes, la que fa saber coses que altres obliden, la que manté la memòria d’altres temps i la traspassa al present. I serà també l’aranya mare que ajudarà a teixir noves històries de vida” (p. 82): agraïment a la Mare (el passat) i recopilació cap al futur (les noves narracions i vivències més pròximes en el temps).
Ben mirat, aquesta Mare afig “Però, silenci! Que el secret ha de romandre per sempre. Que les històries encara no s’han produït. Que encara no és arribada l’hora de la tela d’aranya.
En aquests moments, la tia Pepa, simplement, engruna el passat per a les persones que l’han de saber” (p. 83).
Destacarem que, a continuació, l’escriptora traga un passatge prou significatiu en el camp de l’educació en els Pobles matriarcalistes:
“-El vostre pare és un home molt honrat i valent. Ja podeu estar ben desvanits.
La tia Pepa el Francés ha repetit aquestes paraules amb freqüència als fills de Maria des que eren menuts i, recolzats sobre els seus genolls, escoltaven la història familiar o les altres històries de poble que la dona contava. I els grans ulls obscurs de criatures àvides de saber s’obrien i posaven amb atenció la mirada en la d’aquella dona” (p. 83).
Després, la tia respon a cada qüestió que li fan i “va engrunant uns relats que els xiquets ja han escoltat moltes vegades i que sempre els fan sentir emoció i orgull” (p. 83):
“-Tia Pepa: ara, conte-mos allò de l’home de Caselles (…).
-Ui, d’allò, no s’ha tret trellat. Res no s’ha sabut, però algun dia es coneixerà, perquè, més prompte o més tard, tot s’acaba descobrint. Ara, que escolteu, escolteu el que diuen” (pp. 85-86).
En aquesta darrera plana, Carme Miquel, recorrent a la Mare Natura, indica que “Les històries viscudes corren de boca en boca. El que, per als grans, és història recent, per als menuts, esdevé llegenda. Com a tal, se la transmeten els uns als altres i, com a tal, perdurarà en el temps que mai no s’acaba. Perquè els jorns, de primavera o de tardor, tornen una i altra vegada i la lluna plena que s’acomiada, aviat retorna per fer una nova visita” (p. 86).
Un passatge interessant en aquest tema del pas de la cultura de generació en generació, és quan una dona, ja gran, diu a un jove metge:
“Ara: de ta mare i de t’agüela, que cap malparit haja de dir-te res, perquè les dos eren unes santes. Ta mare, amb poc més de vint-i-un anys, se’n va anar d’este món i només puc dir-te que, durant els tres anys que va estar amb nosatros, de la seua boqueta mai no va eixir una paraula més alta que l’altra. Ara que, a t’agüela, alguna cosa li contaria perquè feien molt bona lliga, que més d’una volta les vaig vore fent-se escoltetes” (p. 168).
Per consegüent, aquesta dona major és qui fa de pont entre persones de diferents edats i qui les reporta sobre un passat que, en aquestes cultures, va associat a saviesa ancestral.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La dona en el matriarcalisme valencià del segle XX
També sobre el paper de la dona, i tocant al tema de les faenes i del treball, el 26 d’abril del 2020, Teresa Reig (de Dénia), per correu electrònic, m’escrivia “Pense que les mares manaven prou més de lo que pareixia. En ma casa, mon pare pareixia el cap,… però, en el fons, era ma mare.
-Mon pare va tindre l’oportunitat d’anar de director d’una empresa a Alacant i estava decidit, però ma mare insistia i plorava,… que no volia deixar sa mare aquí…. Amb les maletes fetes… i casa llogada,… MA MARE va guanyar: no se’n van anar…
-En la botiga, treballaven els dos,… puix ell deia una cosa… i ma mare, tretze són tretze,… guanyava MA MARE. Ma mare guanyava sempre la partida perquè era molt insistent. I no es cansava mai: si volia una cosa… I mon pare, per no escoltar-la… més…, desesperat,… claudicava…
També, comentar-te, respecte a lo del valencià. Els meus pares i els besavis i els rebesavis, nascuts en Xalo, en Bolulla, en Ondara, en Pedreguer, en Dénia,… sempre havien parlat valencià. És clar que, a les escoles, era castellà. La ‘moda’ que et referia jo, que va ser els nascuts en la meua lleva, sobretot, 1959-1960, en Dénia. Dins de la mateixa família, a mi, em parlaven castellà i, entre els meus germans i pares, tots valencià… I, a mi, es dirigien en castellà. En el meu cercle d’amigues: unes, sí; i altres, no. Després, en les viles mes xicotetes de la rectoria, no va passar això: el parlaven tota la família. Ma mare, per tant, em parlava en castellà, quan era menudeta, però jo sentia tot el dia el valencià en ma casa…
En passar els anys, vaig entrar en una gran contradicció personal, perquè llegia en valencià i m’agradava la poesia, les cançons,… en valencià,… però em faltava la gramàtica per a escriure bé. Aleshores, a força d’interessar-me, vaig escrivint una llengua bonica i amada com el valencià. Totes les dites, els refranys, paraules, de ‘Rescatem paraules…’[1],... les conec, de ma mare!!! És com si vinguera ma mare darrere de cada paraula que veig…. Em recorda ella. I viuen amb mi. Quines coses!… No em ve el record de la paraula en mon pare,… que també parlava el valencià!!! Alguna, és clar, de mon pare; però, quasi totes, de ma mare… Ma mare era filla de llaurador, amant de la terra per damunt de tot; mon pare, de dins de la vila, no li tenia l’amor tan gran com ma mare, a la terra….”.
Molt interessant aquest testimoni sobre el català, testimoni que s’ajusta molt als comentaris de Francesc Castellano sobre la matriarca,… però, en el cas del segon, en Barcelona: són molts els punts de coincidència.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Es refereix al grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”.
Dones amb molta espenta, molt obertes i eixerides
Doncs bé, Ramon Arozema, en una línia molt semblant, escrigué uns versos que diuen així:
“Jo sóc català
i porto espardenyetes
i, al que em digui res,
l’engego a fer punyetes”.
El 12 de maig del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, que, uns dies després, passaria a dir-se “Frases cèlebres i dites en català”, Francesc Castellano, un home amb molta espenta, escrigué una cançó eròtica que diu així:
“Mireu si són putes
les noies de Vic,
que una, a l’altra,
tiro-liro-liro,
que una, a l’altra,
es fiquen el dit;
més ho són encara
les de Tortellà,
que l’una, per l’altra,
s’ho fan xupar”.
I, a més, Francesc Castellano afegí un refrany: “’Les dones de Cubelles, cul i mamelles’ (Cubelles, el Garraf)”. Adduirem que, el 14 de maig del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, Esther Capdevila posà una dita eròtica que diu “La dot de Salselles, cul i mamelles”. Direm que Salselles és una població catalana.
El 22 de maig del 2021, quan publiquí en Facebook aquesta cançó sobre les putes de Vic i les de Tortellà, alguns dels comentaris que plasmaren foren, com ara, “Mare meua”, d’Ana Mompo (en el grup “La nostra música”), “Home,… allò de putes… La veritat que la lletra sembla la d’un reggeton actual. (…) I aprofito per dir que lo que són les dones de Vic i Tortellà és llestes. I autosuficients”, d’Eva Insua Diaz (en el grup “La Catalunya del Nord”).
Quant a les frases d’Eva Insua, un poc després de veure-les, li indiquí que, “En moltes rondalles valencianes de l’Alacantí, arreplegades per Ximo Caturla, les dones actuen amb molta espenta, són astutes i, fins i tot, s’ho trauen de les mans amb molta agilitat”. A més, Daniel Lucas Fuentes, en el grup “Apunts d’Història de Catalunya (la veritable)”, indicà que, “A Tortellà, anaven més enllà”.
El 14 de gener del 2022, per mitjà d’un missatge que m’envià Montserrat Cortadella, accedírem a una entrada del grup “Frases cèlebres i dites en català”, en què Jordi Saumell Soler havia escrit una cançó popular eròtica que diu així:
“Una noia molt bonica,
anava amb la figa a la mà.
El seu promès li va veure
i li va voler tocar.
La mare, molt enfadada,
al promès, li va dir:
‘Tu, a la meva filla,
la figa no li toques més:
pitja-la, pitja-la, pitja-la
que, si ets home d’empenta,
no hi fa res vagi forta’”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.